LES OBRES EXPOSADES

ROSTRE AMB SOMRIURE DE VIDRE

En Rostre amb somriure de vidre (2001), apareixen clarament dos plànols que contenen un volum informe i obscur, en primer lloc, i el perfil d’un rostre que es retalla sobre el fons, en segon terme. En la part superior, una incisió d’un moment concret, en una mena de grafitti sobre el mur d’algeps que li serveix de fons, explicita que aquell quadre és, sens dubte, una al·legoria de la mort i, per extensió, del pas del temps. En efecte, l’hora, el dia del mes, el mes i l’any que hi apareixen fan referència a un moment concret i exacte en el temps: és la inscripció que, tot i voler donar-nos la impressió d’haver estat feta sense massa cura, sense voluntat de perdurabilitat, esdevé epigràfica, en tant que corona i presideix el quadre. La cara de perfil, d’un home ja vell, amb les arrugues de la pell ben marcades —en especial al front—, els ulls enfonsats i una expressió serena, congelada, en la boca, suggereixen el rictus mortis. Si la calç o el guix del fons presenta els signes propis del pas del temps sobre aquest material, que acaba confonent-se amb la pell del rostre, aquest, a més, ha estat deliberadament envellit per l’artista, tot volent manifestar, potser, que també el seu record ha envellit en part. És per això que la faç glaçada del personatge apareix coberta d’uns clivells que, només insinuats, es confonen amb la textura de la pell. Finalment, en un primer pla, un munt informe de matèria obscura que recorda la fusta cremada o, tal vegada, les cendres, acaba d’arredonir la idea del pas del temps que ja hem esmentat. L’ús del carbonet, com en tot el quadre, n’accentua la sensació.

Tot i que s’ha assenyalat com a precedent d’aquesta obra el Narcís (1974), en què es fonen dos rostres en un xoc brutal i destructiu —dos rostres que, tot i ser semblants, no són del mateix home—, potser la precedència només l’hem de trobar en l’aspecte tècnic i de solució final de totes dues obres. Si no és que un d’aquells rostres corresponga al del Rostre amb somriure de vidre.