LES OBRES EXPOSADES

Al quadre, com en altres ocasions, Boix ens ofereix un primeríssim pla d’un rostre que, tot i els seus ulls tancats, atrapa de seguida l’atenció de qui l’observa. El rostre, en la mesura que és pell —un efecte que es potencia en aparèixer el personatge amb els ulls closos—, es transforma en suport sobre el qual pintar. I esdevé així un quadre dins el quadre, que captiva l’espectador. En part, no sols per la força expressiva del rostre per ell mateix, sinó per la profusió de línies diagonals que, en intentar negar-lo, el van construint també. En El somni d’Ofèlia (2003), Boix, com en els altres quadres d’aquesta temàtica, no busca fer cap retrat i així ho explicita: de la cara de la dona retratada en aquest cas, a Boix sols li interessa la primera matèria, que ve conformada pel seu cutis, i on la trajectòria vital va deixant impreses, dibuixades, tot un munt d’experiències a través del filtre que suposa l’experiència pròpia del pintor. Aquella operació de rescriure sobre la pell es transforma, tal vegada, en la successiva presència de línies que, per damunt mateix del dibuix base del quadre, ratllen, incideixen, anul·len o reforcen —per contraposició en part— els trets del rostre en si.

Per altra banda, la serenitat de la cara representada, que s’emfasitza amb l’ús del clarobscur, i la quasi total absència de color, remet a la idea de bellesa clàssica, antiga, arcaica fins i tot, amb un punt de hieratisme que ens reenvia a manifestacions artístiques primitives, totèmiques. La faç que ens apareix, sobredimensionada, en El somni d’Ofèlia és, encara, instintiva, i al fons dels ulls que no li veiem —que el pintor no ens deixa veure—, li endevinem un certíssim punt de maldat latent que es farà evidentíssima quan obrirà els ulls. Un gest que, per altra part, l’espectador espera.