LES OBRES EXPOSADES

icent J. Escartí

MARE DE DÉU DE LES CANONADES

En fer una primera ullada a aquesta obra, ens adonem que Boix segurament ha volgut provocar, sobretot, la sorpresa en qui la contempla. I això, a partir d’una evident ironia que s’aconsegueix mitjançant la combinació inaudita dels elements en joc. Estructurada en forma de tríptic, fa servir un format que li és car a l’artista i que ha usat sovint, el qual, en aquest cas, accentua les evidents connotacions religioses i devocionals que, per al sentit irònic últim de la peça, li resulten necessàries. La Mare de Déu de les Canonades (1990) és un quadre on es conjuguen dos mons que, d’entrada, resultarien impossibles d’acoblar: per un costat, unes canonades de metall, oxidades en alguns punts, ens indiquen que ens trobem en un àmbit profund, en un soterrani tal vegada. D’altra banda, una talla en fusta d’una marededéu, que només conserva la policromia en certes parts, se situa al bell mig del quadre, presidint aquella atmosfera que, per l’efecte deliberat de l’ús de diferents tècniques, esdevé humida, quasi molsosa, vellutada, com si la figura es trobàs immersa en un boirim tel·lúric; en un ambient, també, propici al miracle. Aquell àmbit, que podria considerar-se propici a la veneració, en aparèixer emmarcat arquitectònicament pels tubs metàl·lics, fa que la presència de la representació religiosa perda tota la càrrega devocional, sense que, però, la imatge haja perdut la seua majestuositat.

El quadre, de dimensions considerables, aconsegueix dotar un motiu religiós d’una indubtable laïcitat i, l’objecte de veneració —la imatge manierista de la Mare de Déu— passa a ser quasi un objecte arqueològic, museístic, dessacralitzat. En l’operació, Boix sembla que vol conferir un major grau de misteri, d’atracció, al context boirós ja esmentat, en tant que, a pesar d’estar quasi buit, és, tanmateix, omnipresent.

UNA REFERÈNCIA: EL TRÍPTIC DAURAT DE XÀTIVA

Com ja s’ha anotat en el moment oportú, aquest tríptic tancava, d’alguna manera, amb egrègia espectacularitat, el mes de gener de l’any 90. La seua realització coincidia amb una estada de Boix a casa nostra, quan ja residia als Estats Units. Més que com una prolongació de les sèries anteriors, es vol com un resum de totes elles, de Trama/Ordit, d’Acròstic..., per a enfrontar-se, amb un bagatge de seguretats, a les noves expectatives: al nou món que s’intueix com un revulsiu, com una provocació cap al canvi. Tot i ser una obra d’encàrrec, o gràcies precisament a això, la peça es multiplica en dimensions, i també, en un altre ordre, en plans, en espais de mides progressives —els rectangles verticals dels laterals, el quadrat dividit pel mig quan es tanca, el gran rectangle apaisat quan s’obre—, d’acord amb les solucions clàssiques, que, de més a més, fan que encaixe tan ajustadament com calga en l’espai que se li ha assignat en la Casa Consistorial. Hi ha, doncs, un Tancat i un OberT, la mateixa simetria o emmirallament de la sèrie Trama/OrdiT: T.T. ¿Casual? Però jo no crec que en l’obra de Boix hi haja res casual, sinó que, d’un cap a l’altre, el fil que la uneix es tensa sobre autoal·lusions deliberades, lligada i coherent fins en els moments ¿de la vacil·lació, del salt a emprendre cap a la novetat, de la provatura que el mer espectador consideraria sobrera, gratuïta…? El secret de l’art, tanmateix, està en les seues frontisses: de fer i contrafer, exactament.

Quan el tríptic està Tancat apareix, escindit, en el centre geomètric, l’escut de Xàtiva, i, al capdamunt, el nom, amb la caplletra retolada amb la cendra de la devastació que sofrí la ciutat després de la presa per les tropes borbòniques vencedores a Almansa. De tothom és sabut que fins i tot li fou canviat l’il·lustre nom pel de San Felipe, com a represàlia humiliant. Més d’un segle tardaria a recobrar l’autèntic, ja en el XIX. I aquest és, precisament, el tema de la posició Obert, on la reconstitució d’una pintura destruïda —o desapareguda en una col·lecció subterrània, no se sap mai—, l’Àngel Custodi, acollidor i renaixentista, de Yáñez de la Almedina, és elevat a la categoria de símbol. Amb una mà intenta tapar el buit cremat per la Història, i amb l’altra sosté la ciutat, mentre la contempla amb ulls protectors. Les refinades pinzellades de Boix assoleixen extrems de delicadesa, en aquest retorn tècnic al 1500: la seua època de referència i de preferència. El tema del recobrament de la ciutat com a tal, amb el propi nom, XÀTIVA, alhora que el de la recuperació d’una obra d’art de destí incert, omplen de banda a banda la part total del pla interior, profund, del llenç, en una obertura de resurrecció. Una inscripció de pa d’or en els marges de fora i de dins resumeix lapidàriament els fets:

TANCAT
La màscara del foc, / en torres i senyeres.

OBERT
Ara de nou ens salva / la claredat del nom,
i ens aferma el designi de saber perdurar.

És l’art, no cal insistir-hi,
el que obre les portes del futur.