LES OBRES EXPOSADES

Es diria que Manuel Boix, en aquesta pintura, es permet una sèrie de concessions amables. Però això només ho sembla a primera vista. En part, és com si la presència del personatge que omple l’obra transmetés al conjunt de la creació una relativa dolcesa. Venus que irromp de les aigües (2003) es converteix en una mena de retrat d’una dona que emergeix, però aquesta aparició es fa des d’un no res indeterminat, cosa que ja afegeix un toc de desconcert a la visió de qui contempla aquesta obra. De fet, el rostre de la dona —Venus— insinua una mirada tendra o, fins i tot, afectuosa; però la inexistència d’un cos sobre el qual descanse el cap i el fons i l’ambient en què se situa, fan que el personatge esdevinga, si més no, inquietant.

Halley. 1986.
Oli sobre tela. 150 x 170 cm.

La imatge femenina, fràgil, delicada, de línies adolescents, és habitual en el conjunt de l’obra de Boix. Però, això no obstant, en cap cas Boix fa una mirada innòcua sobre la dona. Com en la Venus que ens ocupa, sovint la presència dels personatges de sexe femení presenta unes connotacions enigmàtiques, des de la virginitat solament implícita fins a les formes eròtiques del despullament, de vegades, amb cossos o trets estilitzats que, malgrat tot, es perceben poderosos i mai generosos o plens d’una voluptuositat excessiva.

Per últim, cal assenyalar que el pintor, en proposarnos aquesta aproximació a un tema clàssic —el del naixement o emergència de Venus—, ha conjugat dos elements que provenen clarament de la tradició a l’hora de representar la deessa de l’amor: la dona i la mar. Però, no s’ha deixat portar pel recurs fàcil, sinó que, en descontextualitzar en part el rostre femení, aconsegueix l’efecte desitjat de desconcertar l’espectador, que també es veu obligat a contemplar la mar.