icent J. Escartí
ESCENIFICACIÓ DE NARCÍS
En la sèrie El punt dins el moviment , potser els elements més espectaculars varen ser les escultures, que recorrien un espectre ampli pel que fa a materials i al resultat plàstic. Boix reprenia així un camí només apuntat en algunes obres dels seus orígens, i ara es mostrava com un escultor minuciós que curava la línia del dibuix fins a l'extrem i tal com habitualment ho sol fer en les seues pintures. Entre les escultures de Boix en aquella sèrie, n'hi havia algunes que, prenent com a motiu central la mà del jugador de pilota mentre sosté l'esfera de vaqueta, permetien a l'artista oferir-nos un conjunt de combinacions sempre suggestives on ell mateix s'imposava uns límits de vegades difusos, sempre provant d'aconseguir efectes impensats o tractant de transmetre una determinada sensació a qui observa. Si en Escorç la mà del jugador semblava eixir de la mateixa terra -de la pedra del país, de la tradició, per tant, com un homenatge a la història de la pilota en la nostra cultura-, en Narcís (1991), la mà i la pilota esdevenen una metàfora del passat i del present.
L'escultura que ens ocupa, en marbre blanc de Macael, dividida en dos plànols claríssims i a la vegada ficticis, representa la mà que sosté la pilota, emergent de l'aigua i reflectint-s'hi. Però, aquell mateix reflex -lluny de ser provocat per un element líquid real, com en un altre Narcís , de bronze, ara a la ciutat de Castelló, instal·lat enmig d'una bassa amb aigua-, és un reflex tallat en el mateix marbre de la resta de l'escultura. El reflex de la mà i de la pilota, tot i ser purs volums deliberadament plens d'incisions que pretenen i aconsegueixen simular i suggerir l'aigua, no perd la consistència immaterial que s'espera d'una cosa tan etèria com són les imatges reflectides en un element líquid.