LES OBRES EXPOSADES

icent J. Escartí

HARRISON STREET

De l'etapa novaiorquesa de Boix, potser el dibuix de majors dimensions i més contundent és Harrison Street (1988), el qual, tot i la nuesa de les formes, fa una sensació aclaparadora sobre l'espectador. Sense cap dubte, hi pesa la monumentalitat, i tal vegada, com a metàfora de la mateixa Nova York, evidentment desmesurada però sempre atractiva. En aquest sentit, cal remarcar que Boix, paradoxalment, però també com un símptoma de modernitat, en haver de fer una estada a l'estranger, no va triar una estada més o menys acadèmica en cap ciutat europea de passat esplendorós, sinó que optà per la més trencadora de les urbs, que ja en aquell moment, després de superat el pop-art , navegava en la mar sempre incerta de les noves tendències, que esdevenien ja novíssimes.

Boix, en aquest dibuix -com en alguns gravats d'aquell període, de la sèrie intitulada Baixant l'escala de la ignomínia -, tracta una vegada més d'absorbir la realitat que l'envolta, bé siga de l'exterior -espais urbans quotidians-, bé siga de l'interior de les llars d'aquella ciutat. En aquest cas, Harrison Street és una mirada introspectiva i atenta a un interior quotidià. L'artista, però, lluny de poetitzar aquesta introspecció, prefereix despullar-la, mostrar-la amb la cruesa que li permet un dibuix detallista, exacte, mil·limètric, tot utilitzant la tècnica del grafit sobre el paper. Cap element oníric, cap concessió a la narrativa: les parets d'un loft , una escala, un espai íntim per a dormir, i una autocitació, ja que hi trobem l' Espill impensat (1987). Aquesta obra només pot mantenir un diàleg remot amb un altre quadre de Boix: l' Oració per a una nit (1969). L'habitació de l'adolescent d' Oració... -amb mobiliari antic-, s'oposa al buit i la fredor conceptual de l'espai del loft ; però, en essència, totes dues obres recullen la mirada reflexiva del pintor sobre un espai de funcions idèntiques.