LES OBRES EXPOSADES

En aquest cas, el personatge —cara, pit i braços— apareix —i desapareix en part— embolcallat d’unes matèries impossibles que representen pastes, pinzellades i pintures, esqueixaments i clivells. Dibuixat tot —personatge i escenari— amb carbonet, Boix s’hi ha permès un lleu toc de color, usant olis molt diluïts, a la part inferior del quadre, una faixa de tonalitat càlida que, en certa manera, fa el paper de base per tal d’aguantar el que ben bé podria ser un bust. Això encara confereix major solemnitat a la pintura i l’aproxima a una concepció escultòrica.

Dibuix preparatori del Rostre que inicia la desfiguració. 2000.
Tinta xinesa sobre paper. 20 x 30 cm.

Rostre que inicia la desfiguració (2001) és, probablement, una de les pintures més emblemàtiques d’aquesta sèrie i una de les que es presten a més interpretacions. Si partim del fet que el personatge retratat —sempre a cavall entre la realitat i la irrealitat— és un pintor —el gest de la mà dreta sembla indicar-ho així, com si estigués en actitud de pintar sobre un llenç imaginari, entre ell i l’espectador—, es podria entendre que la pintura, que permet la realització del pintor, és, alhora, la que el desfigura, la que li permet ocultar-se. La suposició de l’ofici d’aquest personatge retratat —en clara al·legoria—, encara, hauríem de posar-la en contacte amb el fet que a la Cúpula de la Ribera (2003) tornarem a trobar-lo en una evident disposició de pintor. En qualsevol cas, la superfície ocupada pel model és inferior a l’ocupada per les matèries, unes substàncies que, si bé haurien pogut ser simplement aplicades —deixades caure sobre el llenç—, són, com sempre, un perfiladíssim dibuix. També hauríem d’assenyalar que els trets del rostre del personatge pintat per Boix recorden, en certa manera, Rembrandt, i amb això les possibilitats d’interpretació en aquest sentit, evidentment, augmenten.