LES OBRES EXPOSADES

De cap de les maneres podríem pensar en Boix retratant el déu Mart, al·legoria clàssica de la guerra, si no ens trobàssem en un temps d’un elevat grau de bel·licisme. Però, en Retrat de Mart, ratlla a ratlla (2003), l’al·lusió als conflictes armats no ve tant pel rostre allà recollit com per la suggestió del títol que, com en altres ocasions, esdevé una peça clau per a interpretar l’obra del pintor, tot seguint un procés d’intertextualitat que es dóna entre la literatura pintada per l’artista plàstic i els mots que intitulen la seua obra.

Mart, el déu dels guerrers, és presentat ací en una novíssima visió, en res ajustable a la seua tradicional representació iconogràfica. De fet, el Mart de Boix no porta cap arma ni cap casc. Tampoc no aprofita, ni remotament, per fer una denúncia pamfletària dels horrors de la guerra. Mart és ací retratat amb una cara inexpressiva fins a cert punt, fred, calculador potser. Com, per altra banda, correspon a les modernes campanyes bèl·liques. Però, alhora, la seua imatge es troba solcada per infinites línies que contribueixen a anul·lar la seua rigidesa i aporten, com si fossen milers de crits, tota una força creadora —la de l’artista—, que prové, des del nostre punt de vista, dels sentiments de dolor de les víctimes de les conteses militars. Així cada ratlla damunt del déu de la guerra es transforma en la conseqüència dolorosa d’aquella mateixa guerra i els fruits horribles d’aquell acte irracional aprofiten per cobrir, per anar aniquilant, a poc a poc, el concepte de guerra. És aquest, només, tal vegada, el desig de l’artista o de qui escriu.

Cal assenyalar, a més, que aquesta obra té un precedent evidentíssim en el Somni finit de Mart (2003), on un rostre marcadament hieràtic denuncia el poder terrible de la guerra. El vessament de sang hi deixa, subtilment, un rastre. Però aquella barbàrie, per obra del títol, s’espera i es vol finita.