LES OBRES EXPOSADES

El rostre —ulls, nas, boca i orelles i, en especial, la pell; i els cabells, que l’emmarquen— és, en certa manera, i per damunt d’altres característiques físiques, allò més singular de l’ésser humà: el rostre, ens identifica. Boix, en Rostre que comença (1999), va fer una primera aproximació al que serà la seua sèrie més actual, ocupada quasi íntegrament per cares de personatges més o menys identificables però, sobretot, amb una gran dosi d’expressió, fruit de la pròpia visió de l’artista, i amb clares voluntats metafòriques de vegades. En altres paraules: els rostres d’aquesta sèrie no són del tot reals, però tampoc del tot imaginaris. Participen de totes dues característiques, sense que l’una arribe a dominar l’altra, i són, dins la seua singularitat, versemblants.

Ara bé, en Rostre que comença, Boix pretén causar-nos un impacte i, d’alguna manera, dominar la nostra mirada, captar la nostra atenció. L’espectador es veu inicialment sotmès a mirar aquella cara que, en un primeríssim pla i de dimensions colossals, ens observa. Tanmateix, no ens trobem davant un retrat. El personatge que ocupa aquest quadre —un dibuix molt acurat, al carbonet—, ens obliga a mirar-lo —i a admirar-lo—, tot i que ell, per contra, no ens deixa veure els seus ulls. Manté, en certa manera, la seua mirada en secret.

Per altra banda, Boix pretén, encara, accentuar aquesta atmosfera de distanciament entre el personatge —al quadre— i l’espectador. I per això recorre a recursos expressius de caire matèric, en part toscos com la mateixa expressió del rostre humà que solquen o al qual se superposen. Però és una nova il·lusió: es tracta de la negació d’una part del dibuix, en determinats fragments, però, òbviament, usant també el dibuix. La matèria que oculta el dibuix, és dibuix, també, al seu torn.