L'art de Boix pot enlluernar: sovint té els elements necessaris per a fer-ho. Podria dir-ho també d'una altra manera: la pintura de Boix -o la seua escultura-, generalment, agrada. Les seues obres creen adeptes. I això potser es deu al fet que el seu producte sap combinar sàviament la tradició amb la modernitat, el gust pel treball ben fet amb la necessitat de llibertat en l'expressió, sempre preceptiva en l'obra de qualsevol artista, de qualsevol creador. Però Boix pot semblar, de tant en tant, eixut, dur i poc amable; encara que, per si algú pretén traure aquesta frase del context, diré tot seguit que, inclús en aquells casos, és magnífic -o precisament en aquells casos ho és més-.

Autoretrat. 1964.
Encàustica sobre tàblex. 40,5 x 31 cm.

He procurat fer una mirada "generosa" a l'obra de Boix entre el 1991 i el 2003: però no per la meua generositat envers aquells llenços o aquelles peces, sinó perquè volia abastar-ne el màxim possible, en un espai limitat per les exigències del guió que ens havíem marcat. Crec que només ho he aconseguit en part, perquè l'obra de Boix -en especial la pictòrica- és pràcticament inabastable: és una tasca que reclama una tesi doctoral -o diverses. Però no volia parlar d'això, ara. En realitat m'interessava, com a colofó, destacar algunes de les nombroses afirmacions que m'han semblat encertadíssimes, tretes en l'àmplia bibliografia que ha generat ja a hores d'ara l'obra de Manuel Boix. I volia, amb això, "ornamentar" la meua visió, que vaig pretendre dels del principi deliberadament despullada d'aparat crític, perquè no era aquest el lloc. Tanmateix, com ja dic, i potser per deformació professional, no m'he pogut resistir a oferir-ne un tast.

Edip i el fill de la Verònica (detall). 1970.
Oli sobre tela. 170 x 150 cm.

Per començar, em convé destacar una frase de Fuster, sobre Boix: "els seus llenços vénen marcats per una personalíssima opció" ("Manuel Boix, pintor", dins Tres assaigs sobre Manuel Boix, País Valencià, 1981). No cal dir que, si ja en aquell any l'estil, la manera de fer de Boix, havia esdevingut definitivament "reconeixible" enmig de l'espectre dels pintors del moment, ara aquest personalisme no ha fet més que accentuar-se: Boix, al contrari del que experimenten molts altres artistes, no ha anat saltant d'un estil a un altre, d'una recepta de llenguatge a una altra. Boix, als pocs anys de començar, es va definir ja perfectament, i en aquella línia s'ha mantingut. Ho constaten, també, aquests últims anys sobre els que acabe d'escriure. Ha sabut aplicar les seues fórmules als diferents materials, als diferents mitjans amb els quals s'ha expressat.

El 1982, Federico Torralba Soriano afirmava, respecte a la pintura de Boix de després dels 70: "Poco a poco surge una selección de temas y elementos. Y su interpretación, sencilla y ajustada con -sólo aparente- simplicidad". I encara insistia en un altre punt: el dibuix li sembla "casi escultórico". (Acròstic. Sala Luzán, Zaragoza, 1982). La selecció de temes -o millor dit, la selecció natural dels temes en Boix és més que evident. Perquè és sempre artística i, per tant, fruit de l'artifici més elaborat. L'apreciació de la dimensió escultòrica del dibuix, per part d'aquell autor, no pot ser més encertada: la creació de Boix ha caminat, imperceptiblement, sempre en els límits de l'escultura, quan pintava; i el salt d'un llenguatge a un altre ha estat del tot fàcil, natural també.

No fa encara massa, Carmen Gracia, en plantejar-se una mirada sobre el realisme de Boix, deia: "les representacions de Boix estan més a prop d'una experiència intel·lectual de la realitat que d'una experiència visual [...] l'art de Boix se separa de qualsevol actitud realista convencional" ("Manuel Boix: L'art de veure l'herba créixer", dins Boix-Heras-Armengol, València, 1995). I, en part, donava la solució a la capacitat que té Boix d'absorbir la realitat que l'envolta. Ho hem vist, també, en les últimes realitzacions del pintor alcudià. La mirada de Boix és sempre escrutadora, però, alhora, analítica.

Autoretrat. 1973.
Oli sobre tela. 100 x 100 cm.

He volgut, deliberadament, deixar per al final d'aquest recorregut sumari per les referències dels experts, la de Josep Palàcios, possiblement qui millor coneix l'obra de Boix. Palàcios, referint-se a la sèrie El rostre -però en paraules que ben bé poden transplantar-se a la resta de la producció boixiana- diu: "l'obra ha d'haver arrelat en les profunditats d'un mateix [...] Davant la mirada, davant la pròpia mirada [...] s'alça el present absolut de la imatge, el seu terror immòbil, la seua fascinació irresistible" ("Les meues veus contra mi mateix", dins El rostre, A la Ribera del Xúquer, 2002). L'arrelament de l'obra -de cada obra- en la personalitat i la figura del nostre artista és evidentíssim; i aquesta "visceralitat" - vestida de vegades de fredor, d'asèpsia, però no sempre, en passar pel filtre de la ment- és el que acabarà per conferir a Boix un poder tan absolut sobre l'espectador, com he comentat en més d'un cas, més amunt.

Autoretrat. 1974.
Carbonet i oli sobre tela. 130 x 145 cm.

No puc, ara, acabar aquesta aproximació a l'obra de Boix sense dir que he volgut fer aquesta ullada de manera fins a cert punt una mica distant. Fent d'espectador encuriosit, de recercador en algun cas, d'aprenent d'intèrpret, en algun altre moment. No sé si sempre ho he aconseguit. Pràcticament, totes i cadascuna de les obres que he esmentat -des del 91 cap ací- les he vistes fer. Això crec que ha estat un vertader honor i, per això, en algun lloc se'm deu haver notat un cert apassionament -i és per curar-me en salut que m'he volgut definir, només, com a espectador, però amb el qualificatiu de "privilegiat". No ha estat la meua intenció, en cap moment, que al llarg d'aquestes pàgines s'haja entrevist l'amistat que m'uneix amb Boix: crec que, d'haver- ho fet, jo hauria semblat que parlava interessadament quan, en realitat, la categoria de la seua obra no necessita d'amics que parlen bé de la mateixa, perquè els seus treballs parlen per si mateixos. Els altres -els qui ens toca escriure aquestes coses- només som un acompanyament més o menys lluït. Per això he volgut parlar, sols, de la seua obra. De la seua obra, que em sembla impressionant. I he deixat per a l'última ratlla -i no sé si Boix m'ho passarà- una concessió mínima a l'amistat: perquè darrere d'aquesta gran obra -la transcendència de la qual encara no estem en condicions de valorar totalment-, hi ha també, per a mi, un amic.

La mà del pintor. 1972.
Grafit sobre paper. 30 x 40 cm.