Encara, cal insistir que els caps dels personatges que transiten El laberint... són quasi com personatges d'una representació i formen, si se'ls mira bé, una galeria de retrats -en la línia entre l'imaginari i allò real- que destaquen per una certa expressivitat macabra, truculenta, fantasmagòrica potser i, especialment, per evidenciar una força que podríem relacionar amb determinades imatges del món animista: no debades, els rostres que ens apareixen tenen trets, en molts casos, negroides. Busquen, deliberadament, un cert primitivisme que els pose en contacte amb cultures exòtiques -com ara el món africà -, encara que són també, pel que els toca de mediterraneïtat llatina, una representació esquemàtica -aggiornamento, transplant de l'Imperi Romà a la modernitat del segle XXI- del concepte dels lars i dels penats del món clàssic. Són, per això, i en part, el reflex d'aquelles divinitats familiars, que allaraven -en terracota o en marbre - als patis de les cases dels patricis romans, i que, per obra de la metamorfosi que opera Boix, esdevenen, al mateix temps, personatges onírics -d'un malson, sovint-, que ens envolten, ens persegueixen, ens miren i ens vigilen a cada passa que hi fem.

Rostre 33 (detall). 1993.
Bronze. 165 x 25 x 25 cm.

Rostre 45 (detall). 1993.
Bronze. 165 x 25 x 25 cm.

Val a dir que aquells rostres, de gran expressivitat i efectisme, mostren unes pells, uns acabats més bé toscos, quasi brutals, ferotges en algunes ocasions, cosa que els allunya de qualsevol refinament grecorromà. Però, això, els fa guanyar en qualitat. Bastarà recordar, segons la numeració que els identifica en el catàleg (El laberint i les nostres ombres en els murs, amb textos de Josep Palàcios, A la Ribera del Xúquer, MCMXCIII), el XXIX -amb una mena de peix sobre el cap i la cara esguitada de color carabassa, d'efecte corprenedor-, el XXXV -que s'oculta rere una màscara inexpressiva, però que pot arribar a causar terror a qui el mira-, el XLV -que mossega un peix, retorçut, que encara sembla respirar dins la boca de qui li lleva la vida- i, en particular, l'esquinçadorament poderós XXVII, l'expressió elegant del qual es veu interrompuda per un tall que li creua la boca, com si fos un cositó, una cicatriu, i que fa pensar en una altra obra de Boix, el Sant Bru (1973).

La col·lecció dels personatges laberíntics, que comptava amb algun element narratiu més, es va veure substancialment modificada amb la reelaboració que va patir, en reestructurar-se, de cara a l'exposició que portaria per títol Otó (1993) i que es destinaria al circuit del projecte Girarte (amb exposicions a Almansa, Altea, Alzira, Requena, Torrent i Villena). Les criatures del Laberint... es veuran enriquides, ara, amb alguns llenços més -de format més gran-, bronzes de dimensions menudes -també cares, rostres, però no sols això, perquè hi podem trobar micropaisatges i altres objectes quotidians transformats en objectes artístics- i, sobretot, una nova sèrie que ve etiquetada amb el nom Uns equilibristes, en la qual, sobretot, convé destacar que Boix fa servir la mateixa idea del Laberint..., però ara aprofitant imatges de cossos infantils, ubicats sobre, dins, entre o travessats per varetes, de bronze també, que tenen la funció de crear una línia -una vertical- que definirà l'espai sobre el que se situen els equilibristes.

Els equilibristes d’Otó, instal·lats. 1993.
Bronze.

Boix, amb Otó -el resultat del qual és una mica heterogeni-, segurament va voler endolcir l'aspecte global del Laberint. Per tal d'aconseguir-ho va utilitzar la pintura -amb temes relacionats amb els mateixos rostres del Laberint, però tractats de manera menys crua, a partir de perfils retallats sobre superfícies planes, per exemple-, però també introduint noves escultures, de caire una mica més amable: la imatge de la infantesa; que, a pesar de tot, no sempre és presentada com innocent o tendra, sinó que de tant en tant té tocs perversos, com ara per la combinació amb alguns insectes. Encara, l'elaboració d'instal·lacions a escala reduïda, també hauríem de veure-la en aquest sentit d'escenificació dels elements dels personatges del Laberint i les nostres ombres en el mur, la contundència dels quals és ben semblant a la que posseïrà, quasi deu anys després, la sèrie El rostre.

Rostres del laberint (detalls). 1993.
Bronze. 165 x 25 x 25 cm.

Aquell mateix any 1993 Boix, encara, va haver de contribuir als homentages que, des de gran part de la societat valenciana, es feien en honor de la figura de l'intel·lectual més important que han donat aquestes terres en els últims temps: Joan Fuster, mort el 21 de juny de 1992. Amic personal de Boix, i d'una transcendència social, política i cultural per als valencians, que no cal ara emfasitzar. Amb motiu de la reedició de la seua obra Terra en la boca (A la Ribera del Xúquer, 1993), a cura de Josep Palàcios, Boix va optar per il·lustrar-la no amb dibuixos o gravats, sinó amb una sèrie d'escultures en bronze -i alguna en plom, marbre o vidre-, de format menut i d'acabat detallista, que prenien com a base Fuster, el seu record o els paisatges que li eren familiars, i que es convertien en al·legories claríssimes, algunes d'una bellesa realment absoluta. Parle, ara, del núm. III: un cap d'home, submergit en un cub que fa l'efecte de ser de fang, amb la boca oberta, mig ofegat i mig cridant, és una metàfora abusiva de molts aspectes de la vida i l'obra i, encara, del llegat cultural de Joan Fuster.

Rostres del laberint (detalls). 1993.
Bronze. 165 x 25 x 25 cm.

Un any després, Boix preparava una exposició que portarà per títol 33 cops de daus (Centre Cultural d'Alcoi, 1994), la importància de la qual seria segurament relativa si no fos perquè la seua existència ens permet veure més a les clares encara que El laberint, Otó -amb Uns equilibristes com a aportació més novedosa- i les peces per a Terra en la boca, formen part d'un mateix moment creatiu de Boix -al qual, encara, hem d'afegir els Borja, en part, i, només en "concepte", La línia obscura, com veurem de seguida. En aquest sentit, resulta ben il·lustratiu el subtítol que Palàcios -encarregat del complement literari d'aquell catàleg per a la mostra alcoiana- hi afegia: 33 cops de daus. O siga, set de les catorze escultures fetes per a il·lustrar el llibre de Joan Fuster, Terra en la boca, quatre de les seixanta-nou que s'articulen dins el traçat general d'El laberint i les nostres ombres en el mur, tres de les vuitanta-cinc de la sèrie Els equilibristes d'Otó, i cinc figures de la família Borja d'un total de trenta-sis variacions damunt materials diversos... Una retolació tan explícita no s'havia donat mai en l'obra de Boix i, menys encara, de la mà de Palàcios. Però em sembla del tot significativa, per a entendre aquest període productiu de Manuel Boix, vinculat específicament a la creació d'objectes en bronze.

La revisió d'aquells materials, en essència, es produeix, encara una vegada més -dins la línia de reutilització i de relectura del material, que és pròpia de Boix-, amb el següent projecte, que porta per títol La línia obscura (1997) i que es va exposar a Vilafamés, en el cicle Tardor cultural.

A La línia obscura, el primer que crida l'atenció és que Boix torna, de sobte, i fonamentalment, al llenç, a la pintura. I ho fa, potser, en temptar de reinterpretar-se a ell mateix: elements dels món de les dues gran sèries anteriors -El laberint i Otó- apareixen en quadres de grans dimensions; però, elements d'obres tan antigues com Retransmissió televisiva del miracle (1970) són també repescats i revisitats, amb nous ulls. Personatges extrets de l'àmbit infantil dels Equilibristes, perfils de les escenografies del Laberint, i fins i tot algun element recuperat del món del joc de pilota, es combinen amb noves incorporacions de caire matèric o extremadament narratiu, però on dominen, sobretot, les ànsies d'aconseguir unes imatges serenes -fins i tot des del dolor, en algun cas-, i on la línia obscura -la que uneix, invisiblement - s'insinua lleument en el concepte de dibuix acurat i ple de matisos que podem descobrir en cada quadre.

Rostre 39 (detall). 1993.
Bronze. 165 x 25 x 25 cm.

No cal inistir massa, però, des del meu punt de vista, La línia obscura segurament tancava un període concret en la trajectòria de Manuel Boix. L'artista, després d'experiències de gran abast, com El punt dins el moviment, havia escollit donar a conéixer el seu vessant d'escultor a través d'obra seriada, en tiratges curts o en peces úniques, però realitzades en bronze. Podríem dir que el món de la fundició -viscut de prop amb l'elaboració de les primeres peces en bronze, per a les sèries del joc de la pilota, i en col·laboració amb Jaume Espí- l'havia captivat. Una mostra d'això és que, a pesar que continua pintant, les escultures en bronze vénen a ocupar pràcticament del tot la seua necessitat creativa o, si més no, expositiva. Amb Otó, es produirà una primera inflexió, de retorn cap a la pintura. Però, amb La línia obscura el canvi ja es fa del tot evident: el llenguatge és el pictòric, encara que el dibuix, l'acabat d'aquell dibuix, continua sent escultòric. Res nou, d'altra banda, en la trajectòria de Boix.

Jo, pòstum. 1993.
Bronze. 7 x 4 x 4,5 cm.