| MANUEL BOIX |
[tornar a la portada de El Gest, la Mirada]
APROXIMACIONS A L’OBRA DE MANUEL BOIX (1991-2003)
|
|||||||||||
|
La maleta del pintor (1987-1991)
Amb La maleta del pintor —una sèrie que pels seus formats menuts i per la seua concepció semblava destinada a un paper relativament secundari—, potser l’autor era més conscient del que feia del que, en principi, es podia pensar. En efecte, La maleta... és una mena d’instal·lació on, partint ja d’aquest simple fet —Boix incorpora un objecte, però no només com una cosa complementària, sinó com a peça central— podem constatar que s’estava operant alguna transformació en la visió del món que vol reflectir el pintor, l’artista, en les seues obres. La creació d’un microcosmos és sempre inherent a la concepció d’una qualsevol obra: més encara, si aquella obra es veu construïda a partir de fragments, de “peces” que només totes juntes han de tenir un sentit determinat. Una bona mostra són els capítols d’un llibre, posem per cas: l’autor farà la narració a partir de diferents fragments de la pròpia història, i cada capítol —com cada escena dins un capítol— esdevé solament un espai acotat, per tal de configurar el tot, el món que recull el llibre i que, en la mesura que és fruit de la creació de l’autor, esdevé microcosmos. Això mateix ho podem rastrejar en La maleta... Però, anem per parts. La maleta del pintorés una obra que es veu configurada, en primer lloc i com el mateix títol indica, per una maleta —l’objecte en ell mateix. Però no és una maleta a l’ús. No es tracta de fer una reflexió sobre la maleta de l’emigrant, amb l’evident càrrega social. No es tracta, tampoc, de la maleta que conté tota mena d’objectes d’una història personal o familiar i que es té a la cambra, oblidada. No és, ni tan solament, la maleta que s’usa per a fer un viatge. La maleta—objecte— escollida per Boix és la d’un prestidigitador, la d’un il·lusionista: la imitació de pell de lleopard amb què es troba folrada, prou que ho indica, com també la profusió de daurats. Aquesta opció fantasiosa ens remetria sens dubte a la capacitat de crear, de generar móns il·lusoris que s’espera de l’artista. Però, encara, hem de comprendre, a partir de la dada de la mateixa maleta, que Boix no ha optat per qualsevol altre referent il·lusionista de més volada, sinó que, segurament com a record del pop art i en consonància a l’espai que veu nàixer aquella obra —la Nova York dels 80—, Boix tria aquella maleta kitsch que, sobretot, exercirà la funció de reclam o senyal lluminós que demana l’atenció de l’espectador. |
|
|||||||||
|
Dins la maleta, encara, és diversíssim el nombre de productes que hi trobem. Així, una caixa de pintures, pigments, algun pot amb pinzells, llenços i papers, ens remeten ràpidament a l’ofici del pintor. Però no només. Al costat d’aquells elements que podríem considerar bàsics, primigenis per a l’exercici de la pintura, hi apareix ja la seua mateixa realització: el resultat del treball del pintor també es troba allà dins, en forma de llenços, dibuixos i altres realitzacions —fins i tot una mena de collage que aprofita el material que folra la maleta— que són presentades com un petit àmbit on l’espectador s’hi pot aproximar fins al punt que un cartell recorda —o suggereix, per ser més exactes— que aquells objectes —les pintures incloses— es poden tocar, són a l’abast de tothom. El pintor, l’artista, en oferir-se d’aquella manera al públic, dessacralitza la seua pròpia imatge —la del creador inabastable que s’havia encarregat de construir determinada crítica al llarg de la història— i es posa en el mateix nivell de l’espectador, tot provant d’establir un diàleg.
Però, si l’envoltori i el concepte podríem dir que presenta una tendència relativament “popularitzant”, els llenços que conté la maleta —i els altres que, en les diferents exposicions s’escampaven per les parets de la sala, prolongant així el contingut, com ara en la mostra col·lectiva de la Sala Luzán, de Saragossa, o en la realitzada a la galeria Tàbula, de Xàtiva, el 1991— són una selecció, un tast dels temes, dels motius que han anat acompanyant el pintor des dels seus orígens o en els anys anteriors a l’anada a Nova York: elements de la naturalesa, lleument manipulats —canyes trencades, branquetes, rastres...—, algun rostre ja conegut i que forma part de la iconografia boixiana, etc. Sempre, però, en formats molt menuts, com si el pintor hagués pretès “reduir” a records íntims —a recordatoris fins i tot—, el seu bagatge. Un “equipatge” —per tornar al símil i recurs de la maleta— que passa a ser, ara, alguna cosa més: entre els llenços allà recollits hi ha una part dels mons onírics; hi ha, també, l’absorció de temes —especialment arquitectònics— de la ciutat que l’acull i, en especial, hi destaca la seua atracció per l’element xinès —del China Town novaiorquès—, que en forma de fragments diversos, també es pot trobar allà. Tanmateix, Boix no es conforma amb aquesta recol·lecció de temes i objectes. A La maleta del pintor encara poden trobar-nos amb un element més que esdevé clau per a entendre el significatúltim del treball de Boix en aquesta obra: la caixa de pintures que es troba allà —una caixa realitzada ex professo— es troba pintada per la mà del pintor. Però les pintures es troben a la part de dins: la caixa del pintor ha estat “decorada” amb representacions de la ciutat de Nova York, dels famosos perfils de la ciutat que configuren el conegut sky line i que, també en aquest cas, impactaren Boix com a espectador. Els materials pictòrics—estris, pigments, olis, etc.— que se suposa que devia contenir aquella caixa, es transformen en pintura en la seua materialització final —el quadre tancat dins la caixa de pintures— com a mostra evident del poder de l’artista, que, a partir dels materials en estat pur arriba a crear, a representar, tot un univers —que en aquesta ocasió ve figurat en el paisatge de la ciutat—. En tots els casos, la realització de la pintura de Boix en els llenços, sobre el paper o dins la caixa, és una plasmació acurada del dibuix, tal com era habitual ja en la seua obra, i tal com seguirà sent-ho amb els anys, sense cap concessió a les solucions matèriques ni abstraccionistes que, en cas de ser usades o suggerides, es redueixen al seu dibuix, com tindrem ocasió de comentar més avall.
La maleta del pintor és, doncs, un objecte-instal·lació que, incloent dins ell mateix el món boixià, esdevé una espècie de símbol d’uns derterminats anys de la trajectòria del pintor valencià: per una banda, hi ha la referència obligada del pop art —en l’objecte maleta en si, i en la voluntat de fer la pintura accessible al públic—; per un altre costat, hi ha el món particular de Boix, recollit en llenços i dibuixos de l’interior de la maleta o de la mateixa caixa de pintures que s’hi tanca. Però, per un altra banda, hi ha el pas de la bidimensionalitat del llenç a la tridimensionalitat de l’objecte, en prefiguració del que serien els anys següents en què, reprenent algunes idees escultòriques iniciades als anys setanta, només es plasmarien realment a partir dels noranta, com ara en Variant articulada del nus, Exposició de la forma i extracció, Introducció directa de la forma o Desenllaç eròtic: Taronja color butà, totes elles en bronze, que tenien en part com a origen el llenç Sèrie Agulla (1971). |
 |
|||||||||
|
|
||||||||||
|
|
||||||||||
|
|||||||||||
|
|||||||||||
icent J. Escartí
