La reflexió anterior no era, però, gratuïta. He tractat de recordar, amb una pinzellada, la transcendència d'uns Borja que, mentre arreu del món són símbols de nepotisme, crueltat i luxúria -tret del cas de sant Francesc -, en terres valencianes són signe de poder i de glòria pretèrites. Però, la imatge dels Borja -la imatge que d'ells ha deixat la història- és evident que es troba distorsionada. L'atac de la historiografia italiana -que ha carregat sobre els Borja, italians no italians, totes les culpes d'un Renaixement sangonós en aquella península -, i l'operació de transformació en llegenda negra "romàntica" dels francesos i en especial dels anglesos -tan afectes a aquestes mitificacions-, acabà de reblar el clau. Reivindicacions com les del benemèrit Olmos Canalda, poc tenien a fer. Tasques com les del pare Batllori, encara estan en marxa i passaran dècades fins que arriben a donar el seu fruit. Per això, la missió de Boix, en acarar-se a uns personatges com els Borja, no era fàcil. I per això, calia assenyalar-ho. No es tractava de "conversar" a porta tancada amb uns personatges històrics, sinó, en definitiva, de tractar de fixar la seua imatge externa, a través de l'escultura, que anava a ser el gènere escollit per Boix.

Els Borja a Gandia, en la seua primera versió (1992), se'ns mostraven com una col·lecció d'escultures de gran qualitat formal, en bronze i amb pàtines verdes que aportaven el caràcter del pas del temps que tant agrada a Boix. Però això no era tot. Hi havia, per dir-ho així, la versió "oficial" -les cinc escultures de cos sencer, la del papa Calixt assegut i la resta dempeus-, i hi havia una versió -des del meu punt de vista, interesantíssima-, on Boix ultrapassava la mera representació més o menys idealitzada, a la manera del Renaixement, dels personatges en qüestió. Es tractava, aquesta variació, de cinc "capsetes" de fusta de diverses mides on Boix, aprofitant materials recuperats de la mateixa fundició dels Borja "oficials", hi creava el que, per seguir una terminologia ja emprada en el catàleg que sobre el tema es va publicar el 1998, podríem qualificar d'al·legories. El qualificatiu s'ajusta perfectament al que defineix, en el cas dels objectes boixians, i fan aparéixer en l'escena un món més fantàstic, més al·lusiu, que no els simples retrats dels personatges, d'acord amb la iconografia que sobre ells ens ha pervingut.

Els Borja, valencians universals.

Aquests altres Borja, que podríem qualificar encara d'alternatius, són, també, cinc peces. La primera, dedicada a Alfons de Borja, representa el papa, però, no la seua imatge completa, sinó un fragment, fent servir un dels recursos predilectes de Boix: la fragmentació. Tanmteix, la creu sobreïx sencera, per damunt de l'espai que emmarca la caixa. Val a dir, a més, que el conjunt té un marcat aire tenebrista. En el cas de Roderic de Borja, els elements en joc són també un fragment de l'escultura d'aquest papa -ara mig recoberta de material blanc, testimoni del motle d'on ha eixit-, i un ou ceràmic, en representació del món que ell mateix s'encarregà de "dividir" entre Castella i Portugal, les dues potències que llavors s'enfrontaven pel domini de les Índies. La tercera de les composicions és la de Cèsar Borja. El fragment de l'escultura rescatat ací és el tors, només, mentre que el "cap" ha estat substituït per un ònix, emblemàtic i fins a cert punt fàl·lic, representació inequívoca del poder d'aquell que quasi arribà a coronar-se rei de la Romanya. El cas de Lucrècia Borja permet a Boix una nova manipulació, de recursos quasi pictòrics: de l'escultura dedicada a aquella dama, Boix només rescata el cap, que diposita en terra, com escapçada, mancada de la capacitat de pensar, de decidir. Al fons, una minúscula escultureta de la mateixa Lucrècia, tallada en guix, preludia el que després seran les solucions per als Borja del 98. La composició, inclús, insinua un paisatge, en part amenaçador, i conté, també, en clara al·legoria femenina un boixet per fer treballs de teixit. Finalment, pel que fa a sant Francesc de Borja, Boix ha optat de bell nou per rescatar només el seu cap, provinent de l'escultura original, i l'espai de la caixa ha estat dividit en dos, com el cas de Cèsar, situant, a la part que hauria d'ocupar el cos, un fragment de pedra calcària, eixuta, en al·lusió possible a l'ascesi, a la mística practicada per aquell sant jesuïta.

Com acabem de veure, la mirada de Boix sobre els Borja s'havia bifocalitzat: per una part, una visió ajustada a la seua pròpia realitat -la dels Borja- demanava un llenguatge que aquells mateixos personatges haurien entès. Així, hi trobem unes escultures de caire renaixentista, en la millor tradició dels Leoni, per posar un exemple. Tanmateix, quan va més enllà, quan fa la seua visió personal sobre els Borja, el resultat passa els límits del llenguatge formalista i entra en camins que s'ajusten molt més al que és la seua trajectòria habitual.

Açò dit ara mateix em dóna peu a parlar de la seua última aproximació als Borja: les estàtues borgianes col·locades a Gandia, a la plaça de l'antiga Universitat, el 1998, però que es varen realitzar en dues etapes, el 1995 i el mateix 1998. Aquestes escultures, de mida natural, foses en bronze, i de les quals parlarem, encara, més avall, estaven destinades a ocupar un dels espais més emblemàtics de la ciutat de Gandia, i convé assenyalar que, tot i que segueixen i milloren les primigènies aproximacions boixianes de caràcter detallista i de resolució renaixentista, els hem d'atribuir encara una altra característica, atès que Boix, conscient que la solució emprada podia ser titlada de periclitada -la representació realista i figurativa-, incorporarà deliberadament un element nou a tenir en compte, el qual dota d'una absoluta modernitat el resultat final: les escultures dels Borja es troben situades sobre uns basaments de 4 metres, de ferro, que les converteixen en estilitzades columnes o pilastres, configurant un espai pràticament de tauler d'escacs i on els personatges representats, a tal alçada, es desplacen per damunt dels nivells que haurien de serlos "naturals". Boix, amb aquest allunyament dels Borja respecte del sòl, potser pretén, més que no encimbellarlos -que també, en part-, distanciar-los de la mirada de l'espectador, que es veu obligat a buscar-los, si vol tenir-los com a punt de referència, si vol escrutar-los. Els Borja, per la mà de Boix, vénen a ser, quasi, ermitans que viuen dalt la seua columna i arriben a convertir- se, en part, en objectes moderns, per nous i impensats.