El punt dins el moviment (1992-1997)

Durant la llarga estada de M. Boix a Nova York, un dels projectes que segurament ocupa més part del seu temps és la concreció d'una exposició de gran format, amb algunes peces quasi colossals, i que acabaria per resoldre's en una mostra itinerant que va ser exposada en diversos espais del nostre país, i més enllà, amb una acceptació gran per part de la crítica i del públic, i que ve a demostrar el fet que algunes de les obres d'aquella sèrie, que portarà per títol El punt dins el moviment i que tindrà com a base la pilota valenciana, hagen passat a integrar- se en diversos espais urbans de la nostra geografia.

Sembla que el tema de la pilota valenciana ja havia interessat Boix a principis dels 80 i, a banda d'alguns apunts, en són testimoni algunes aproximacions com les que podem trobar a Trinquet, d'abans del 1982, data en què és reproduït a Acròstic. Tanmateix, serà durant l'estada a Nova York que Boix s'hi posa de ple. En aquest sentit, cal advertir que moltes de les peces que després realitzarà durant els anys 1991-1992, provenen d'aquells estudis anteriors.

El punt dins el moviment es va exposar per primera vegada a les Sales de l'Arenal, de Sevilla, l'any 1992, tot coincidint amb les celebracions de l'Exposició Universal. Després, amb algunes incorporacions -com ho testimonien els diversos catàlegs que s'hi editaren- es va exposar, entre altres llocs, al Teatre Romà de Sagunt (1993), a les Drassanes de València (1994), a la Llotja del Peix d'Alacant (1994), al Magatzem de Ribera, de Carcaixent (1994), a la Casa de la Cultura de Xàtiva (1994) i, per últim, a les Sales de Bancaixa de Castelló de la Plana (1995) i a la Sala d'Exposicions de la Fundació Bancaixa, a Madrid (1995). El recorregut d'uns tres anys havia anant deixant, també, els seus fruits, en tant que algunes de les peces d'aquella mostra ocuparen l'espai urbà de les ciutats on es va exposar i encara hi romanen. Però cal anar per parts.

En El punt dins el moviment, Boix ultrapassa fàcilment el que podríem entendre com els límits d'una mostra convencional: no es tracta, en definitiva, d'una col·lecció de pintures o d'un seguit d'escultures amb un eix temàtic comú, sinó que acobla una sèrie de productes que participen de tots dos llenguatges i que, sovint, els intercanvien. La mostra, per altra banda, va creixent, una mica insensiblement, a mesura que passa el temps. Els blocs de la mateixa, tal com podem trobar-los en la darrera de les exposicions -que tanca el cicle i el fixa-, mereixen, però, una anàlisi detallada.

En Superfícies i incisions ens trobem amb un conjunt de nou pintures o quadres de gran format que podríem situar dins l'àmbit de la figuració, però on també hi constatem elements clarament irreals o metafòrics. A aquesta col·lecció encara hauríem d'afegir el llenç Raspall, de 3 metres d'alçada per 7 de llargària, on en un ambient irreal, de clara inspiració renaixentista, hi trobem uns jugadors de pilota fent una partida de raspall. El quadre no deixa de ser una amplificació de L'inici, on ja apareixen, pràcticament, els mateixos elements, solament que ací, reduïts a la mínima expressió: les columnes passen a ser només la idea d'una sola columna, i la partida només s'insinua, a la part inferior. En Raspall, per contra, sembla com si l'escenari tingués més importància que els personatges, i el joc de llums i d'ombres, marcadíssim, així ho assenyala. De la sèrie, encara, a més de les pintures que ja hem comentat en un altre lloc, potser paga la pena de fer-ne referència a dues que vénen a representar, en part, els extrems de la pintura boixiana. Per un costat, en El caixonet de les pilotes, Boix es despulla de qualsevol ànsia d'embelliment i recorre a colors quasi plans, forts, bàsics, per representar formes simples, rectilínies, despullades. Per una altra banda, en L'impuls -segurament un dels quadres més impressionants de la sèrie-, Boix recorre a un tractament de pintura superfície i al dibuix minuciós en el cos del jugador, en escorç i vist des de darrere. Però la creació d'una pell fantàstica, irreal, a partir d'assenyalar punts -com si el dibuix anàs a passar a marbre- en el cos del jugador, fan que el llenç adquiresca una força expressiva superior. L'espectador, davant aquella solució, capta la sensació de dolor que segurament Boix ha volgut transmetre, per evidenciar l'esforç de l'esportista; però, alhora no pot deixar d'advertir la truculència que s'insinua, en veure els senyals dolorosos fets a foc, de matissos quasi daurats. I tot, resolt amb colors suaus, sense estridències, de manera que les tonalitats fines, per la sàvia utilització dels elements, transmeten a qui ho mira sensacions fortes, quasi brutals, creant, a més a més, la sorpresa.

Un segon conjunt ve representat pel que apareix intitulat com "Trajectòries i línies d'aigua". Són, en principi, una col·lecció d'escultures de claríssima voluntat esquemàtica -si podem qualificar-les així-, atès que pretenen ser la plasmació d'alguns dels recorreguts que pot fer una pilota -en certs casos, impossibles-, però buscant intencionadament la netedat de les formes, del disseny. Als deu objectes -o "ritmes"- cal afegir un parell de peces -La serp, el riu i Salt-, on Boix ha deixat córrer més la fantasia i ha complicat el resultat final, però dins la mateixa línia de simplicitat i formes pures. Cal indicar, encara, que aquestes peces es veuen complementades per alguns dels dibuixos publicats al mateix catàleg (1995), fets en òxid sobre paper -alguns dels quals, de resultats sorprenents -, i als quals hauríem d'afegir, per a incloure'ls en aquest grup, els dibuixos preparatoris que es publicaven, acompanyats de textos literaris de J. Palàcios en El punt dins el moviment (A la Ribera del Xúquer, MCMXCII).

En "Elements i columnes", Boix continua a la recerca del seu llenguatge escultòric, i tot fent servir el concepte de punt -pilota- i la idea de verticalitat -columna, pilar, biga-, crea una sèrie de peces que transiten pels materials més diversos: bronze, ferro, formigó, plom, fusta i pedra. Solament a l'Angle de brancalada, Boix es permet l'aparició de l'element humà, a través d'unes mans d'un jugador de pilota, arreglant-se-les, tot creant, com en altres ocasions, un efecte fins a cert punt oníric.

Finalment, hi trobem Frontisses i duplicacions. En aquest grup d'escultures Boix es va a permetre més el recurs de la figuració, però entesa aquesta des de dos punts de vista. Així, si per un costat hi trobem el que podríem qualificar de "siluetes" (Llum i ombra, El contrapés, Projecció sobre el mur), on es treballa a partir de la figura del jugador de pilota o, per ser més exactes, a partir de la seua figura "retallada", que només es podrà veure de manera completa des d'un angle, en tant que no té volum, sinó que en dóna la il·lusió. Dins aquest mateix grup caldria incloure, finalment, L'angle trencat pel moviment, una peça de 600 x 140 x 280, en ferro, que, a banda de la seua evident monumentalitat, juga també amb el concepte de "silueta" i de "retall", però ara a una escala francament monstruosa i donant a la peça, tot i la rigidesa de l'objecte, una mobilitat accentuada, no sols per la disposició dels elements que hi apareixen -el jugador i el seu "reflex", que no s'ajusta en res a la imatge presuposada del concepte "ombra"-, sinó pel fet que la retalladura d'una de les siluetes, en negatiu, permet que allò que es veu al seu través canvie, tot depenent del nostre punt de vista, amb què es guanya en diversitat d'imatges per a una mateixa peça.

Per altra part, fa l'efecte, però, que amb la sèrie que té com a origen Narcís i que deriva d'Escorç, és on Boix es troba més a gust. L'artista es permet una sèrie de variacions molt efectistes i la seua insistència en les relectures així ho pareix corroborar. De fet, en Escorç la mà del jugador sembla eixir de la mateixa terra, representada per la pedra del país. Una terra que encarna la tradició i esdevé per tant un homenatge a la història de la pilota en la nostra cultura. Però aquella pedra, que podria haver sigut un sol bloc, és deliberadament una successió de capes de pedra, sobreposades, per insisitir en un concepte que li és ben car a Boix: la fragmentació. Escorç és, encara, l'origen de l'Aproximació al pèndol -un quadre fet en tinta xinesa i aquarel·la sobre paper-, i el tornem a trobar en algun objecte més i, especialment, en La treta. Són, aquests casos, els habituals d'autocitació, de revistació d'una mateixa realització per part del seu autor.

En Narcís, la mà i la pilota esdevenen, segurament, una metàfora del passat i del present. Aquesta escultura, realitzada en marbre blanc de Macael, es troba dividida en dos plànols claríssims i a la vegada ficticis. L'autor ha representat la mà que sosté la pilota, emergent de l'aigua i reflectint-se en el líquid. Però aquell mateix reflex, la idea de reflex, lluny d'estar provocat per l'aigua "real" -com en un altre Narcís, de bronze, que també forma part de la sèrie i que es troba ara a la ciutat de Castelló, dipositat enmig d'una bassa amb aigua-, és un treball de talla en el mateix marbre, i forma part de la mateixa escultura. El reflex de la mà i de la pilota es converteixen en volums purs, deliberadament plens d'incisions, i pretenen i aconsegueixen simular i suggerir l'aigua que, no perdent la consistència immaterial que s'espera d'una cosa tan etèria com són les imatges reflectides en un element líquid, tenen, no obstant, la contundència que els aporta el fet d'estar realitzats en marbre. La Primera imatge de Narcís, que correspon a l'objecte de marbre blanc que comentem, serà l'origen dels seus "descendents", ja metàl ·lics, i als quals, de vegades, se'ls fa créixer amb la incorporació d'una part del braç, que segueix aquella mà primegènia i que ha estat el punt d'arrancada d'una part de l'exposició. Així, Narcís, Seqüència -actualment a l'edifici Bancaixa de Pintor Sorolla- i l'Arc daurat -ara ubicat al Bellveret de Xàtiva-, són tres peces de dimensions colossals, en bronze; i hauríem d'afegir L'angle, d'alumini i plom. En aquesta successió de peces que tenen com a tema la mà del jugador de pilota, Boix sembla que ha recorregut de nou a la fragmentació com a recurs narratiu, per tal d'incidir en l'espectador d'una manera més directa. L'ús d'uns materials nobles -com la pedra, el marbre i el bronze- prou que evidencien el seu desig de "dignificar" el tema tractat, mentre que l'aparició de l'alumini i el plom -matèries menys usuals- serà, sense dubte, una concessió a la modernitat i, potser també, al seu desig d'experimentar.