En efecte, la capacitat creadora de Boix recorre a un llenguatge clàssic per adaptar-se i transformar un espai "modern". El Renaixement i el Barroc pintaren les grans cúpules de temàtica religiosa que coneixem, tot temptant de crear uns horitzons especials, entre els fidels cristians i el mateix Déu, que allarava al cel. Fins i tot, en detarminats moments i per diverses circumstàncies que ara no són del cas, els homes de l'Edat Moderna arribaren a voler "enganyar" els espectadors, tot ideant falses cúpules, com ara la impressionant de San Inazio, a Roma. La repetició simplement decorativa o mitològica, civil, o a nivell domèstic, també es va donar, fins al mateix segle XIX, en espais coberts per cúpules i en àmbits de caire ciutadà: palaus, balnearis, hotels, edificis de serveis públics, estacions o dependències governatives i ministerials, per citar uns casos a l'atzar. Després, una voluntat de crear espais més nets, més diàfa-i la pèrdua, en part, de l'ofici, supose-, va propiciar que la pintura sobre superfícies còncaves no fos ni buscada ni apreciada ni, encara, estimada. Els riscs eren evidents i passaven per la possibilitat de la repetició i, també, pel possible fracàs. El recurs a la decoració més innòcua era la forma més fàcil de resoldre la cosa, si calia. Per això, sobretot, resultava difícil, als inicis del segle XXI, crear alguna cosa nova en un espai tan "clàssic" com el d'una cúpula i no caure en la repetició, en el decorativisme o en el desficaci.

La Cúpula de la Ribera, més enllà de les lectures personals o teòriques que es puguen fer, d'acord amb la iconografia representada, i que va des de la relació del pintor i la model -que esdevé, potser, mare, musa, pintura i terra- fins a la interacció de l'amor o la negació de l'artista -en un "retrat" d'un pintor que prové d'un quadre de la sèrie Rostre-, passa a ser, crec, una obra molt més complexa des del moment que hi trobem la creació d'uns "complements" escultòrics que ocupen el sòl i, també, l'espai aeri. Això transforma Boix en un artista omniscient que pretén, amb el seu particular joc de perspectives, fer caure l'espectador en els múltiples i multiplicats punts de vista des d'on podem contemplar la seua obra, la qual, per efecte de la complexitat del mateix espai, tan magistralment utilitzat en el seu benefici per Boix, esdevé més colossal encara. Com en una novel·la d'argument difícil, uns personatges pintats o fosos en bronze transiten per l'obra de Boix. La dona de pell coberta de lletres, per exemple, ens ofereix el material en estat pur -les lletres- per a la inscripció de Josep Palàcios que circueix el perímetre de la cúpula. La dona "literària" situada sobre un pedestal, amb les braços oberts, marcant el nord i el sud, vol acollir l'home que li és davant i que, nu com ella, assenyala la terra i, amb l'altra mà, els infants també de bronze que, suspesos en l'espai aeri de la matiexa cúpula, tempten de pujar, cada vegada més alts, en un acte que va del patiment a l'epopeia. I no només. L'ou d'au estruç que sembla surar i que remet a la imatge del món sencer, però que també ens recorda certes composicions del Renaixement, es troba en plena concomitància amb el missatge un tant críptic del conjunt de la cúpula. La terra que va acollir els primers pobladors de l'Alcúdia, disposada a germinar per efecte dels seu treball -representat en els arbres i en l'ofici del pintor- i a donar fruits -també presents als arbres, però, sobretot, en les al·legories dels adolescents i dels adolescents que escalen-, és una terra oberta, que acull, i que mira el futur com un repte, com un camí. El camí, el trajecte d'aquell camí de llibertat, l'assenyalen els xiquets: la llibertat es troba, però, fora, a la part exterior de la cúpula on també la mà de Boix ha intervingut, ja que s'hi ha col·locat un penell que marca els punts cardinals, per tal que ningú no es desoriente en el camí que cal seguir. Un penell que corona, per cert, un exterior de la mitja taronja, de l'arquitecte Francesc Pina Alegre, que ha dissenyat un bell cimbori octogonal amb cobertura blava, tot enllaçant així amb la tradició de les cúpules divuitesques valencianes.

La generació de "literatura", una vegada més, hi és present. Hi podem trobar tota una narració, en aquell espai que Boix ha senzillament transformat. Un espai buit, el hall d'un edifici públic -on hi ha l'escala- i que demana unes proporcions majestuoses, però que en molts casos, en les arquitectures del nostre temps, no fa cap concessió a l'art, Boix novament el fa transformar-se i l'aprofita per recontar una història, convertint-lo en una obra de maduresa i de reflexió, i destinant-lo, sense dubte, com la crítica especialitzada s'encarregarà de confirmar, a ser tot un símbol per als temps futurs, a ser un monument al nostre poble i al seu esdevenidor.