MANUEL BOIX

 

[tornar a la portada de El Gest, la Mirada]

 

 

APROXIMACIONS A L’OBRA DE MANUEL BOIX (1991-2003)

 
 

 

icent J. Escartí

El rostre (1999-2003)

No perquè aquesta sèrie, El rostre, siga l'última que ha realitzat Boix fins ara diré que és la millor, al meu parer d'espectador "privilegiat" -que és com m'he volgut definir, en iniciar aquesta reflexió sobre una part de l'obra d'aquest artista valencià-. Més bé afirmaré que es manté dins la línia d'excel·lència que em sembla que es pot traçar al llarg de tots els seus treballs. Però, sense ànims de semblar interessat en el comentari, m'agradaria insinuar que -una altra volta des de la meua òptica-, ens trobem davant una nova superació. I Boix, crec que supera el seu propi nivell de qualitat, precisament recuperant part del seu passat personal com a artista plàstic -un cert tenebrisme, un cert efectisme basat en els clarsobscurs- i recorrent a un element que, en ell, sempre havíem vist aparéixer ça i lla: el rostre humà, bé al natural -i em permetré la llicència, conscient com sóc que no hi ha res "natural" en l'obra de Boix-, bé en versió, revisió, manipulació o fragmentació de l'obra d'altri sobre uns qualssevol rostres humans. Pense ara -pel que fa a aquests dos grups que acabe de diferenciar- en obres tan allunyades en el temps com Llavis (1973) El cicle de maig (1975), Quadern (1974), Dues absències (1980) o Dos esquinçalls (1982), per posar només un casos triats a l'atzar i on Boix representa la faç humana o una pintura o una escultura que, al seu torn, la representa també.

El rostre, en especial la pell, que és metàfora del mateix llenç que utilitza el pintor i on el temps va deixant la seua empremta, i els cabells, que emmarquen la cara, com a context, són, clarament, allò més singular de l'ésser humà. El rostre, en tant que únic i sempre visible, i en la mesura que esdevé punt de referència per als humans, en tot moment, quan ens trobem amb algú de la nostra mateixa espècie, ens identifica. Segurament per això, Boix, en aquesta sèrie, ha optat, com ja havia fet abans de manera més difusa, per construir els seus relats pictòrics a partir de rostres. Però els rostres d'aquesta sèrie no són del tot reals; encara que tampoc no són del tot imaginaris. Participen de totes dues característiques sense que l'una arribe a dominar sobre l'altra i són, en tot cas, versemblants, que supose que és la pretensió última de l'autor.

La sèrie, des del 1999 fins ara mateix -i comptant amb les obres que ja apareixen recollides a El rostre (2002), més les de l'actual exposició a la Fundació Bancaixa-, passa d'una vintena de peces i són, la majoria, llenços al carbonet, amb lleugers tocs d'oli diluït en alguns casos, i, quasi sempre, també de grans formats. Tenint en compte que alguns d'ells els comente en una altra secció d'aquest catàleg, no em detindré en tots, però sí que voldria destacar-ne alguns, o algunes de les seues característiques principals, almenys de passada, per poder seguir amb el meu discurs.

És molt possible que la sèrie s'iniciàs amb Rostre que comença (1999), i que el resultat li semblàs a l'autor tan impactant com ho és en mirar-lo un qualsevol espectador. Si més no, a mi m'ho resulta. Aquella cara en un primeríssim pla i de dimensions colossals, ens observa, primitivament, com si ens descobrís ella a nosaltres i no nosaltres a ella. I com si, a més, aquell personatge provingués d'un temps remot. Els seus ulls, quasi inexistents en la realització de Boix, així ho semblen indicar.

Potser, però, el següent en el temps fou Rostre amb somriure de vidre (2001), d'una contundència tan severa que només podem explicar-ho quan entenem que aquell llenç és una al·legoria de la mort i, per extensió, del pas del temps. La inscripció amb caràcter epigràfic, el rostre glaçat i el munt de matèria informe -les cendres- bé que ho expliciten.

Per contra, en Rostre que inicia la desfiguració (2001) ens trobem amb el mateix personatge que apareix representat a Rostre a l'ombra de Rimbaud (2001), i són dues de les pintures que més vida semblen transmetre. És, aquest parell de llenços, dels més emblemàtics de la sèrie, perquè ja comencen a tenir clarament definides les característiques, l'estil del que serà la resta del conjunt. Encara he d'assenyalar que, si el primer té clares connotacions pictòriques, el segon aporta una referència literària de no sempre clara interpretació, que afegeix un toc de misteri al treball de Boix.

Rostre recordat (2002) és una nova versió de Lina, del 1964. No insistiré en el meu comentari. Ja l'he fet, més avall. Però sí que vull assenyalar que aquest quadre, com Rostre amb la boca oberta (2001), Rostre envaït (2001) o Esbós per a un retrat en un revolt (2003), entre d'altres, forma part d'un conjunt on la part "anul·lada" del llenç -amb dibuix, però- i la part "pintada" -amb figuració, vull dir- són quasi equiparables en superfície, de manera que el pintor va delineant un joc d'absències i de llacunes als seus llenços que col·labora a conferir interès a la seua pintura, en tant que la fa més enigmàtica i aniquila qualsevol insinuació d'amabilitat. Practica, Boix, una espècie de joc creatiu i destructiu, i pretén esborrar, de vegades, la pròpia obra. Però, tot això és un nou miratge: aquestes absències pintades, que simulen la matèria -pintura, guix-, volen establir un diàleg amb el dibuix per ell mateix, i segurament no són cap altra cosa que una demostració virtuosística de la tècnica amb què Boix, com en altres recursos emprats en altres llocs, es fa i es contrafà a ell mateix.

Una solució relativament diferent la tenim en un altre dels quadres d'aquesta sèrie que major impacte exerceix sobre l'espectador. Em referesc a La mirada innumerable de Narcís (2003). És un llenç resolt a partir de la multiplicació d'un rostre, en un evident joc d'espills que ve solament insinuat per la diferència d'intensitat en el traç del carbonet en les diverses parts en què s'estructura la tela. La fragmentació, un recurs molt boixià també, col·labora a remarcar l'efecte dels espills. Però Boix, en duplicar el personatge, obliga la mirada cap a dins, en un exercici complicadíssim en tant que l'autor ha volgut aportar una incògnita més al seu llenç, des del moment que, a pesar de les semblances evidents, els personatges pintats que fan el paper d'espill són diversos.

Per últim, no vull acabar aquest epígraf sense esmentar, ni que siga de passada el Retrat de Mart, ratlla a ratlla (2003), que per a mi és una al·lusió als conflictes armats pels quals passa la societat actual a nivell global, encara que aquesta referència no ve tant pel rostre allà pintat com per la suggestió del títol que, com en altres ocasions, esdevé un element fonamental per a interpretar l'obra. El déu dels guerrers és presentat ací en una visió novedosa, que s'aparta de la tradició iconogràfica i ens l'acosta a les solucions tribals, primitives, poderoses des de la brutalitat que en alguns casos podíem descobrir en els rostres de bronze de la sèrie El laberint, com ja hem esmentat abans. Crec, també, que l'obra ha de connectar-se amb el Somni finit de Mart (2003): el hieratisme de totes dues cares anuncia el poder terrible de la guerra. Els diferents traços de Boix, que solquen o esguiten aquells rostres, són un crit de protesta i de rebuig.

No insistiré en més casos concrets. A la fi, el recorregut pels rostres d'aquesta sèrie evidencia un seguit de personatges de la mitologia personal o col·lectiva del pintor i, el seu major o menor grau de manipulació, d'anul·lació deliberada i fictícia sempre, a partir de la "imitació" -dibuix, també- de textures matèriques i informalistes, és una aportació personal de Boix que fa, de bell nou, una reinterpretació d'un recurs seu antic: pintures, fangs, algeps aplicats sobre els llenços, però també talls i esqueixaments, que ja els podem trobar des dels anys 80 en sèries com Acròstic. Encara, com a novetat respecte als treballs més immediats que han precedit aquesta sèrie, vull remarcar l'absència d'escultura específica i complementària, cosa que venia sent habitual, com ja hem vist. Potser això es deu al fet que la pintura, el dibuix, ha esdevingut més escultòric que no mai.

 

 

 

[tornar a la portada de El Gest, la Mirada]

 

Si vols escriure'm pots fer-ho a: manuelboix@gmail.com