NO SEMPRE UN AUTOR, QUAN ESCRIU LITERATURA, TÉ CLARS els rostres dels personatges que ha creat. Vull dir que no sempre, quan a l'escriptor se li acut un determinat personatge, presenta una cara nítida i perfectament definida. De vegades, però, passa tot el contrari: quan apareix un actor concret en una novel·la, l'autor ja posseeix, fins i tot, els detalls més mínims de la seua fesomia. Seria molt difícil saber, ara com ara, quins personatges han aparegut ja als seus autors amb unes característiques físiques concretes i quins no. Possiblement, quan l'autor ens dóna una descripció més o menys detallada de la cara o del cos de la seua criatura, és perquè el té clar; possiblement, quan un personatge no presenta cap descripció física i només és un nom, el seu autor no ha acabat de visualitzar-lo amb un rostre i un cos concrets. Però, com dic -i parle des de la meua pròpia experiència-, només possiblement. En tots dos casos. Perquè les alternatives a una possibilitat i a l'altra en són moltes i poden formarse per diversíssims camins. Així, sovint un personatge que es troba inspirat en una persona viva i real del nostre món, acaba per difuminar-se de tal manera a la ment de l'autor, que perd els atributs amb què l'havia vist nàixer, mentre que altres personatges que han aparegut sense rostre, sense cos, sense cap tret personal que els identifique als ulls del seu creador, acaben per definir-se de tal manera que no poden tenir cap altres ulls, cap altra boca, cap altres cabells, cap altres mans o braços, cap altres cames o peus, cap altre sexe, que el justament configurat en la imaginació de l'escriptor convertit ara en demiürg de les seues creacions.
Si fem una ullada ràpida al Tirant , per exemple, veurem que Martorell -i Galba i tots els que varen poder ficar cullerada en aquella novel·la- no es va entretenir massa a dotar de rostre i de trets físics personals als seus personatges i, més concretament, als seus protagonistes. Tirant es mostra solament insinuat -jove, clar de pell pel seu nom que descendeix de la mare i poca cosa més-, mentre que Carmesina, que esdevé paradigma de la bellesa femenina, ens apareix una mica més concreta. Que jo recorde ara mateix, la blancor de la seua pell és de "lliris ab lliris mesclada" -potser per una errada del tipògraf, o del mateix Martorell quan copiava el fragment de Guido delle Colonne, en descriure Helena de Troia, que era de color de "lliris ab roses mesclada"; o potser, per una voluntat deliberada d'exagerar més encara la blancor de l'hereva de l'Imperi Grec-; els seus pits són "dues pomes de Paradís" i la blancor i la finor del seu coll són tan excelses que, en passar-li el vi, es pot veure a través de la seua pell transparent! Crec que pràcticament res més, a banda de la jovenesa de Carmesina, que és encara una adolescent, tot i que d'una saviesa abusiva per a un lector qualsevol del nostre temps. Però això, com la resta de les possibles pistes per conéixer els personatges, ja formen part del que podríem anomenar atributs psicològics : valor, astúcia, simpatia, gràcia... Per tant, amb aquelles quatre pinzellades, el lector ha d'imaginar-se Tirant i Carmesina. Martorell, no sabem si els va tenir molt més clars , quan els va concebre. Els lectors del segle xv -i els de després- segurament se'ls figuraven de manera que no tenien massa a veure, tampoc, amb els que en la seua prístina forma degué imaginar- se Martorell. Els lectors dels nostres dies potser ja hi han mesclat tota una informació afegida, provinent de les imatges televisives o cinematogràfiques sobre cavallers i cavalleries, i no totes amb el necessari rigor històric. En qualsevol cas, Tirant i Carmesina podríem dir que ens han arribat sense un rostre específic, sense unes cares i uns cossos definits.
Ara bé: Tirant, Carmesina, Diafebus, Estefania, Plaerdemavida, l'emperador de Grècia o el rei Escariano -gent, tota ella, sense una imatge física concreta - en el moment que han passat a ser il·lustrats , han hagut de ser dotats d'una cara, d'una faç determinada. Ací és on ha intervingut la mà de l'artista plàstic. I, en aquest cas que ens ocupa, la mà de Manuel Boix. I si en aquell procés, fent una detallada anàlisi, podríem arribar a trobar, en més d'un cas, les fonts on s'ha inspirat l'autor -còdexs medievals, els primitius italians, Benozzo Gozzoli, els flamencs del xv o els artistes del gòtic internacional del nostre país-, val a dir que el resultat final és, en tots els casos, la plasmació gràfica de la visió de Boix sobre la novel·la de Martorell. I, en especial, els rostres dels personatges: cada retrat imaginari és, sempre, un Boix.
L'any 1979 començava l'aventura d'il·lustrar el Tirant de Martorell amb gravats, per a una edició de luxe que es veuria només acabada el 1986, amb el quart i darrer volum. La publicació, portada avant per Edicions A la Tercera Branca, es pensava clarament per a bibliòfils, comptava amb la fixació del text martorellià amb grafies actualitzades a cura de Josep Palàcios i posseïa una bella col·lecció de gravats originals -alguns de grans dimensions- que constituïen, sense cap dubte, l'empresa més ambiciosa duta a terme des del nostre país, per tal de dotar de rostre, d'imatges, de plàstica, una obra literària en la nostra llengua. El Tirant de Martorell passava a ser, des d'aquell moment, també, el Tirant de Boix. L'artista plàstic havia donat rostre als personatges, però no solament això: els havia situat en escenaris, en espais, en universos fantàstics o inspirats en la realitat que, ja per sempre més, passarien a formar part del referent col·lectiu de la nostra imatge literària nacional.
Però Tirant -el personatge- encara havia d'inspirar M. Boix en un parell d'ocasions més: en primer lloc, per a Edicions Proa, amb una adaptació del text a cura de Maria Aurèlia Capmany, que comptava amb cinquanta-una bellíssimes aquarel·les (1989), i en segon lloc per a Edicions Bromera, amb una adaptació del text valencià feta per Josep Palomero, que reaprofita part del material ja publicat a l'edició anterior, encara que es veu notablement augmentat amb noves il·lustracions a color que segueixen la línia de les anteriors.
En tots tres casos, Boix ha sabut generar imatges suficientment atractives com per passar a formar part de l'imaginari col·lectiu i, per altra banda, sense trair l'esperit de Martorell o sense apartar-se massa de la tradició i de la imatge plàstica del món del Renaixement, tot i que, com és obvi, des de la seua personal òptica i des de la seua genialitat per tal de conjugar elements i personatges d'una manera fabulosa.
Però l'obra gràfica de Boix vinculada a la literatura dels valencians no acaba ací. No acaba amb el Tirant . Segurament, si hagués estat així, tampoc no se li podria demanar més: Boix hauria estat l'encarregat de visualitzar la novel·la valenciana més important de tots els temps. Tanmateix, l'interés de Boix per la nostra literatura antiga i contemporània l'ha portat a endinsar-se en altres projectes, com veurem.
L'any 1991, també a l'editorial Bromera, Boix feia una nova aproximació a un clàssic medieval nostre. De fet, es tractava d'il·lustrar una versió d'un resum de la Crònica del cronista de Peralada, Ramon Muntaner, feta per Vicent Escrivà. Novament ací, Boix té en compte el món referencial de l'autor -del qual ofereix, també, un retrat -, i torna a emprar els elements que ja hem assenyalat en el cas dels seus treballs per al Tirant ; però, a més, caldria assenyalar que, amb tota probabilitat, també Boix té present la seua pròpia construcció de l'univers tirantià. De fet, tot i tractar-se de dibuixos -i no de gravats-, les il·lustracions de la versió de la Crònica de Muntaner recorden claríssimament el Tirant : els punts de vista de l'autor, la predilecció per certs temes, etc., enllacen totes dues obres. Si Muntaner va inspirar Martorell, al segle xv, en el cas de Boix, el seu propi treball en el Tirant el va inspirar per tal d'il·lustrar el text cronístic de Muntaner. Potser, en un capriciós retorn de favors del cicle històric.
Però, Manuel Boix, també s'ha aproximat a altres personatges i autors medievals i del Renaixement valencià. Jaume I, en escultura de bronze que era incorporada a un cartell fotogràfic , n'era el motiu central del realitzat en commemoració del 750 aniversari de l'entrada de l'esmentat monarca a Xàtiva (1994), i dins l'àmbit de Xàtiva, encontre de Cultures . En aquesta representació jaumina, Boix representava de manera escultòrica un rei en Jaume, conquistador però certament melangiós, a la manera del retrat realitzat per Gonçal Peris al segle xv.
Per altra banda, el papa Alexandre VI, com a figura central d'un cartell de grans dimensions i de regust arquitectònic, amb elements decoratius de l'antiga capella Borja de Xàtiva, esdevenia una figura fins a cert punt dessacralitzada , en tant que, tot i aparéixer revestit amb tota la dignitat papal, Boix ens el presenta mirant-se amb deler un plat d'arnadí, al cartell Xàtiva, els Borja , de l'any 1992. A aquesta família, encara, Boix dedicarà un altre cartell, també fotogràfic , que s'argumenta sobre les cinc escultures realitzades per l'artista, de dimensions menudes, on trobem Calixt III, Alexandre VI, Cèsar i Lucrècia Borja, i el duc sant Francesc, sobre basaments de bronze també, i que fou realitzat per a Els Borja, valencians universals (Gandia, 1992-1993).
D'àmbit també medieval són les aproximacions diferents que ha fet Boix a Ausiàs March i, en una altra ocasió, a Joan Roís de Corella. Del primer, Boix va elaborar un retrat per a la coberta del text de Ximo Vidal Mora, Ausiàs: impromtu per a una representació (Diputació de València, 1985). En aquest retrat imaginari, Boix tira mà de la seua pròpia fantasia i, per una altra part, representa el literat acompanyat d'un falcó, un element que, més enllà d'haver estat clarament vinculat a la vida del poeta excels -Ausiàs fou falconer reial-, ho estava també a la del mateix Boix, el qual l'havia fet aparéixer com a peça clau de tota un sèrie pictòrica seua: Falconeria (1971). L'altre retrat de March és el que Boix realitzà per tal d'elaborar la coberta de l'antologia poètica de l'autor medieval que publicà Bancaixa el 1997, amb motiu del sisé centenari del seu naixement. Aquesta antologia era, en realitat, una nova edició de la tria que el 1959 va portar a terme Joan Fuster, i en el retrat imaginari de March, Boix s'inspirà de bell nou en els mestres gòtics valencians. Una inspiració semblant podem detectar, encara, en el retrat fantàstic de Joan Roís de Corella, on, en un dibuix de trets molt expressius, Boix crea la fesomia del poeta renaixentista valencià amic del príncep de Viana. En aquest cas, però, el dibux de Boix no apareix a la portada, sinó com a pòrtic, ja dins el llibre que, publicat per l'Editorial Denes (2004), conté una edició dels textos corellians, amb traducció castellana a cura d'Eduard J. Verger.
Un altre moment literàriament ric i històricament complex que ha atret l'atenció de Boix ha estat el de les Germanies i, per extensió, el de la cort de dona Germana de Foix i els seus diferents marits. Així, Boix va elaborar un retrat fictici del cabdill dels agermanats, Vicent Peris. D'aquest, més encara, destaca el magnífic quadre amb el cos nu de Peris, escapçat, que impacta de manera impressionant sobre l'espectador. Amb tot, en aquest cas -com en altres ocasions- no es tracta de cartells o d'obra gràfica o d'il·lustracions en el sentit estricte dels mots, sinó de llenços de grans proporcions i d'aspecte majestuós, encara que a partir d'aquelles imatges, Boix va confeccionar un parell de cartells. Sí que cau de ple en l'àmbit del grafisme, però, el treball que Boix va realitzar per a la representació (1981) per part del Grup 49 de Quatre històries d'amor per a la reina Germana , de Manuel Molins, i on Boix recorre a una preciosa fantasia d'inspiració històrica i clàssica, però amb elements de modernitat -sobretot a les arquitectures que fan el fons de l'espai del cartell-, que confereixen una gran força a aquest cartell informatiu. D'altra banda, cal dir que l'espai escènic d'aquella representació teatral i el vestuari foren també dissenyats per Boix.

La Guerra de Successió, que acabà dramàticament per als valencians el 1707, amb la Batalla d'Almansa i la posterior derogació dels Furs i Privilegis del Regne, ha estat una altra fita històrica que ha centrat el treball de Boix en nombrosos cartells i il·lustracions vinculades al període de la transició. Tanmateix, només recentment Boix ha incorporat a la seua galeria de retrats imaginaris de personatges literaris i històrics valencians el del general Joan Baptista Basset (2006). En aquest dibuix a la tinta xinesa, Basset, vestit de gala i en una actitud arrogant, mira l'espectador, potser d'una manera interrogativa i recorda, d'una banda, els retrats en gravat que tant abundaren a Europa des de finals del xvii i durant tot el segle xviii, i, d'altra, presenta certs elements de tractament del dibuix que ens posen en contacte aquesta obra de Boix amb la sèrie El rostre (1999-2003).
En definitiva, l'interés de Boix per la literatura i la història pretèrita dels valencians l'ha portat a fer diferents aproximacions als seus personatges principals i als seus autors. En alguns casos ha estat una obra molt concreta, en altres, un autor determinat o un personatge que, tot i ser històric, ha passat a formar part de l'univers literari i mític valencià. Boix, en tots els moments, ha estat el que ha transformat el nom d'un personatge o d'una persona en un rostre: Boix ha dotat de rostres part dels nostres referents literaris i històrics com a poble valencià. Ni Tirant, ni Ausiàs March, ni Vicent Peris ni Basset tenien un rostre definit i clar fins que Boix no ens els ha mostrats. En altres casos, quan dels personatges històrics ja teníem una imatge, una iconografia concreta, Boix l'ha transformada, tot fent-ne una lectura nova. I això és una tasca i una obra impagables.