Quant de talent! Quin noble esforç! Caldria per donar vida a la
meua admiració una ploma menys insegura. Però, si malgrat tot
he pogut despertar en els meus lectors algunes sensacions d’art,
hauré assolit el meu objectiu.
MARCEL PROUST. Escrits sobre art

HI HA EN L’OBRA DE MANUEL BOIX ALGUNA COSA QUE em recorda els artistes nòrdics. El gust pel detall, per la filigrana, per la garlanda, pel burí afilat i exacte. D’alguna manera, en el seu dibuix hi ha una recerca constant per fixar la realitat d’un rostre, d’un paisatge, d’un objecte. De vegades, la perfecció és tan exacta, tan prodigiosament verídica, que dubtem que això siga el resultat d’un exclusiu procés de dibuix, i inspeccionem l’obra com volent descobrir algun collage, algun truc, el misteri d’aquella magistral realització. Igual que Dürer amb el famós apunt d’un prat, que tant ens enlluerna, en l’obra de Manuel Boix hi ha aquella disposició per detenir
el temps i la imatge, l’instant etern. I en aquesta fixació tot detall és amorosament treballat, perquè —com també s’esdevé amb els pintors flamencs, de Van Eyck a Brueghel el Vell— hi ha un plaer irreprimible per la miniatura, per la concreció, per
l’exactitud.
Manuel Boix és més germànic —fins i tot, més holandès— que italià. Això potser és prou característic a la nostra història de l’art (al capdavall, flamencs foren Jacomart i Joan Reixach), però en el descobriment hi ha una certa sorpresa. Tenim una tendència a considerar-nos fraternalment units a Itàlia i al Mediterrani, i aquestes filiacions nòrdiques són tan suggeridores com inesperades. És clar que això és una pura especulació, un senzill divertiment. Però ja m’enteneu què vull dir: en la seua pintura hi ha alguna cosa profunda, misteriosa, torturada, una vida interior que constantment em remet a Dürer, a Cranach, a Baldung Grien, fins i tot a Rembrandt... Especialment, en la manera de resoldre els cossos humans, els gestos, les expressions, la mirada. Són belleses robustes i contundents, no hi ha vaporositat, ni aquella dolcesa botticelliana: hi ha més aviat un capteniment, una contenció, una nostàlgia, amb un biaix entre gòtic i barroc.
Com deia Joan Fuster, en els seus textos d’exili, cadascun obeeix a una viva equació de substàncies imponderables, i resulta difícil d’escatir quines han estat les substàncies imponderables que han conformat l’obra boixiana. Quan a un pintor li preguntes per les seues influències, acostuma a donar-te quatre noms perfectament tangibles. Com ara Velázquez. Siga com siga, a mesura que he anat barrinant l’obra
d’aquest pintor, a mesura que he anat capint el perquè d’això o d’allò, he establert aquests nexes, aquestes afinitats temperamentals, amb els pintors nòrdics. Eugeni d’Ors, en Tres hores en el Museu del Prado, constatava una cosa semblant del pintor
extremeny Luis de Morales: “Morales no pareix espanyol. Però ¿no hi haurà en allò castellà un estrany fons de germanisme?”. I, en efecte, en la pintura de Manuel Boix, descobresc aquest mateix “estrany fons de germanisme”.
En qualsevol cas, hi ha un gust constant per la concreció, però també —com de nou s’esdevé en el món nòrdic— per la recreació fantàstica. Alguns dels seus dibuixos són un mica fantasmagòrics i onírics. Pense ara mateix en la serp que acompanya un Adam i Eva d’una recent col·laboració de La Vanguardia. És un rèptil enjogassat, pintoresc, poc perillós, però tot i això galifardeu. En aquests dibuixos, com en molts dels seus cartells (per exemple, els realitzats per al cineasta Carles Mira), hi ha aquest gust per l’excentricitat i pel barroquisme, amb una explosió de formes i de fantasies que recorda d’alguna manera els gravats de Schongauer i les diableries del Bosco. Quan veiem aquests dibuixos imaginem el somriure del pintor mentre embasta personatges singulars, cares rocambolesques, formes estrambòtiques, éssers ferotges... En Boix destaca la sensualitat, de vegades fins i tot una mica esperpèntica i grotesca —vegeu les portades de La Codorniz o de El Viejo Topo—, cossos femenins poderosament dotats, afrodites superbes i fembres planturoses i encantades. És clar que això ve donat per una certa imposició editorial, però el dibuix boixià mai no es queda curt quan ha d’il·lustrar el desfermament de la carn; evidentment, sense caure en la impudícia, però sempre mantenint —per exemple en les seues il·lustracions de Tirant Lo Blanch—un alt volum de voluptuositat. Alguns dels seus dibuixos em recorden en aquest sentit Aubrey Beardsley, en la sensualitat, el gust pel detall, l’allargassament dels cossos, la morbidesa de l’expressió (aquelles il·lustracions excepcionals de Beardsley que acompanyen la Salomé d’Oscar Wilde). En qualsevol cas, l’estil de Boix és molt característic en el moment de recrear aquella atmosfera particular i una mica delirant, aquell attrezzo propi i que, al capdavall, és el que imprimeix gruix i personalitat a l’obra pictòrica.

Les seues col·laboracions en premsa diària també es caracteritzen pel conreu meticulós. Les aportacions al The New York Times o a La Vanguardia es veu que han estat treballades a consciència i busquen el rigor d’adaptar-se el màxim possible al tema de l’article. Això fa d’ell un artista força exigent, que no lliura obra per compromís i que vol ajustar-se tot el possible al contingut de l’escrit. Hi ha en cada contribució una voluntat d'incidir sobre el mitjà. El seu treball amb traços curts i ràpids, combinat amb colors llampants (blaus, vermells, taronges, verds intensos...), donen a les seues vinyetes de La Vanguardia un impacte immediat, capturen de seguida l’atenció del lector. De vegades, el tema de l’article permet poques possibilitats expressives, però ho resol amb habilitat, buscant un detall, o un joc, o una paràbola. I, si no, realitzant un retrat del personatge central de l’article, siga Einstein, Darwin, Faraday, Freud, Cajal o Hawkins: una caracterització mai superficial, sinó passada per una metamorfosi pròpia, que dóna també a aquesta galeria de retrats (fonamentalment de científics i humanistes) un valor de conjunt.
Així les coses, i vista amb perspectiva, l’obra de Manuel Boix enlluerna per la seua versatilitat. El dibuix, el gravat, el llenç, l’escultura, amb cada suport excel·leix, transcendeix, marca una fita. Però potser és en el dibuix i en les seues aportacions periodístiques i cartellístiques on més descobrim l’artista compromès amb la seua societat i el seu poble, el col·laborador incansable i pròxim, entusiasta i actiu. Boix mai no refusa la cooperació en projectes culturals, de vegades necessàriament locals, però sobre els quals deixa la seua petjada de qualitat. Per dir-ho així, la seua presència a la Ribera del Xúquer, i, en definitiva, a tot el nostre país, ha donat una profunditat, una qualitat, un rigor (més encara, una garantia de rigor!), a moltes de les iniciatives culturals. Crec que aquest és un altre aspecte que cal agrair a l’artista, aquest desig explícit d’incidir sobre la seua societat, de millorar, amb el seu criteri cosmopolita, els seus conciutadans, fer-los més savis, servir de referència i de model. Manuel Boix és el que el poeta Joan Alcover qualificaria com un “humanitzador de l’art”: un artista compromès amb el seu poble, el qual il·lustra i guia, i amb el qual treballa i conrea l’arbre de l’art i de la bellesa.
I aquesta activa presència de Boix en el seu país es manifesta en tot aquest gavadal de col·laboracions: en els cartells (com ara per als congressos de La Ribera, dels Metges i Biòlegs en Llengua Catalana, per a l’Institut d’Estudis Catalans, per a la Reunión Nacional de Cirugía, o per a les Jornades Citrícoles), en il·lustracions de llibres, en portades de discos (com ara per al grup Al Tall), i en tantíssimes altres activitats. Una producció variada i febricitant, en molts aspectes sorprenent, que indica la seua capacitat de treball.
Quan cada setmana parlem per a comentar la seua pròxima il·lustració de La Vanguardia, sovint oblidem el motiu principal de la nostra conversa i tractem altres qüestions culturals, generalment d’artistes i escriptors. En aquest punt, Manuel Boix sempre ha demostrat una especial sensibilitat per ser just, per recolzar l’obra d’altres creadors, i per contribuir a crear un clima de cooperació i treball. El seus projectes amb Josep Palàcios destaquen precisament per aquesta aposta d’anar més enllà de la senzilla interacció escriptor-artista: són unes obres d’una bellesa elitista, i entengueu aquest darrer terme, el d’elitista, no en el sentit d’exclusió, sinó tan sols d’una exigència quasi inversemblant. Una edició marcada per la més rígida vigilància del detall.
Tot amb tot, aquesta exposició presenta d’una manera esplèndida el vessant il·lustrador de Manuel Boix. Es tracta d’una mostra molt completa, en la qual es percep la seua evolució, el fiançament del seu gust, fins arribar a la maduresa artística. Des dels dibuixos de La Codorniz fins als de La Vanguardia hi ha molt de camí recorregut, i amb aquesta exposició se’ns descobreix una obra dispersa, de difícil accés i, en general, prou desconeguda. En qualsevol cas, també seria bo pensar en una àmplia retrospectiva, que projectara una major visió collectiva de tot el seu treball creatiu. Una gran exposició, potser cronològica, en la qual poguérem seguir els diversos passos de l’artista. Perquè és aquest trànsit del dibuix al llenç i d’aquest a l’escultura el que resulta tan ric i enlluernador. La quantitat de registres amb què es materialitza l’obra de Manuel Boix, des dels seus enjogassats equilibristes fins als seus olis impactants, des del seu homenatge a la pilota valenciana (i aquell ventall de mans endurides i poderoses) fins a aquesta allau de dibuixos, vinyetes, cartells i il·lustracions.
Siga com siga, al darrere de tot això, de tota aquesta trajectòria, d’aquest delta pictòric monumental, sempre s’imposa un mateix alè, un mateix élan vital, una mateixa idiosincràsia. Un segell propi i inconfusible. Una vida interior que copsa el món i la naturalesa humana.