MANUEL BOIX

 

[tornar a la portada de Obra gràfica i impresa]

 

 

 
 

PERVERTIU-VOS: FEU-VOS LLIURES I GENEROSOS” (AD EPHEBS. [EFESIS O NO], no recorde ara quin versicle, ni si se'n conserva només un, i en aquesta conjuntura, si podria ser considerat el primer o el darrer, com un programa d'acció o com una conclusió indeclinable). Amb P de principi, de provocació que fa obrir els ulls i una ànsia alliberadora, d'un identificador/autoacusador P. Moi-même, com m'he epigrafiat en algun lloc, montaignianament, però no per cap convicció autopromocional ni hereditària, sinó per esbossar un fantasiós caragol heràldico-essencialistoide amb una inscripció inquietant. La caplletra en qüestió -cadascú porta la seua com el propi destí, o les ungles dels peus, o l'aflicció, un pèl més ornamentalment si es complau en els jocs de daus que voregen el camp de l'art- no admet, ací, més que una alternativa equilibrada, òbviament: la B, i deixem la cua exòtico-moral dels mots dins la imminència. Un altre exemple, ja bifurcat: en un llibre, escrit i il·lustrat, del qual no tindré temps de parlar amb incisions minucioses, Frontissa, la part inicial s'encapçalava amb una P i la segona amb una B. No per atzar, i salte a l'avantguarda del combat, per exhibicionisme, per arrogància: P i B, sota la lletra que inaugura l' Alfabet -una altra referència puntual, com ja es veurà-; els Autors, en el seu lloc, entre l'Altura i l'Abisme. En aquest segon cas i en el de l'obertura, un cartell immensament carnal i gallardament desplegat de B, on per primera vegada apareix una frase de P, els continguts s'afermaven de manera recíproca i desafiadora des de cada individualitat. La llegenda de la façana era això: alhora desmesura i encongiment, encara que no ho semble, mig emmascarada una cara de l'obra en l'altra, sota l'amenaça d'una censura no gaire llunyana, d'un present tèrbol en el qual una espurna merament estilista podia ser apagada, supose que pel temor de perdre el càrrec remunerat, pel polític més baix de l'escalafó, ni que la vigília t'hagués fet el panegíric davant els seus confrares de partit. Secreta , com alguns amics/crítics solen qualificar la literatura de P, ¿no ho és també, més o menys, la imatgeria de B, entre la tenebrosa duresa, sovint, del fons i la superfície, però només la superfície, refulgent, amb les estries dels mapes corporals minuciosament contornades i els borrissols ombrejats metòdicament, sempre tenint en compte que escriure i pintar són instruments distints, però just en l'estricta aparença? Acabe de deixar endarrere un bon interrogant, i n'òbric un altre, en aquest camí on allò que es busca no són les respostes a ulls clucs, sinó amb els ulls esbatanats per a no deixar-se res per veure. ¿No hi ha un acord comú, harmònic, en el Pentagrama de la Bellesa? P sóc qui parla a través de mi, o, més precisament, de la meua aparença. I B, per no dilatar-nos en ressonàncies que creixerien en progressió geomètrica, és ell, és a dir, jo , en la mesura que s'expressa per mitjà de la lectura que faig del seu cartell, de la seua teòrica il·lustració de la meua frase, a la qual, per altra banda, he donat una encobridora coloració paulina -sí, seria entretingut entrar en el tema: d'aquell apassionat personatge que s'inventà el cristianisme, segons he sentit contar a més d'un, eclesiàstics inclosos-. De vegades, la col·laboració ha estat en sentit literal, com en el cas de la cita que inicia aquest comentari. De vegades, per confluència dialogada en l'exposició formal o en els suggeriments més o menys velats o sobreentesos, de tibantor ideològica o compromesa . El mòbil: incitar la resposta que cal per a deslligar els braons de la imaginació. Sense descartar que, en la col·laboració, també hi intervé la inducció , que decanta cap a un costat o l'altre la balança per interessos egocèntrics i fins i tot descaradament gratuïts . Igualment, la idea d'un mateix sol moure -¿ deformar , per posar-ho sense vergonya?- la imatge de l'altre, o viceversa, poc o molt referenciades en l'espectador futur, que pot deixar-se arrossegar - convèncer se'n diria elegantment i respectuosa- pel detall puzleià més inesperat de la làmina o per un gir hipnotitzador, clau . Un joc apassionant, a tots els nivells, des de tots els enfocaments. Comptat i debatut, col·laborar és portar l'obra aliena al llenguatge propi; igual que si li donem la volta: posar el propi llenguatge al servei no tant de la comprensió com de l'expressió en un camí de reciprocitat, amb tots els condicionaments previsibles. Comprendre resulta, de vegades, sobrer: cal sobretot somoure, commoure, COMMOCIONAR. Cenyint-nos ara a la part analitzada, la plàstica, la que realment porta la veu -qui escriu és en un altre lloc -, salta a la vista que, sobre la base de l'estètica més refinada, amb un pulquèrrim detallisme de miniatura llibresca, la tècnica cartellística de B s'ajusta afiladament a les exigències fonamentals, quan el més difícil per a un artista és arribar a decidir què no cal fer; o millor: què no val la pena fer. Net dels requeriments o trampes publicitaris, puja els graons de la llegibilitat -amb inscripcions afegides o amb el sol anunci del fet que el promou -. En les circumstàncies en què cal incitar la necessitat o la glòria del sacrifici -dit mig en broma, no pot ser d'altra manera, amb valoracions gairebé caducades- per una causa, n'estimula iconogràficament l'observança, obre les portes tancades, allibera un colom presoner -la imatge és això: la idea -, trenca si cal cadenes, no obligatòriament amb el recurs a la violència explícita, més o menys uniformada -estil cartellisme local, en alguns casos magnífic, de l'última confrontació no esportiva entre Ací i Allà, o, si es vol, entre una mà i l'altra-, sinó a la claredat latent que esquiva els malentesos, exaltant els colors fins als límits de la lectura . Naturalment que m'estic referint al cartell comunicador, no als anuncis del mercat consumista i ni tan sols als de les pròpies exposicions en salons nobles o en les galeries comercials: lluminositat, contundència, clam de desvetlament, s'han de posar al servei del fi, entre l'adoctrinament impactant i la persuasió, com més civilitzada millor, del cervell que el mirarà i el desxifrarà. La frase desplegada en el filacteri del cartell que introdueix aquesta reflexió, deliberadament vistosa per a provocar , com anunciava, l'alçament de les parpelles -disculpeu-me el sermó: si per a ser lliure i generós cal pervertir-se, pervertir l' ordre, és perquè la moral establerta és pura enganyifa, o dit materialistament, una arma de domini, d'explotació d'individus o col·lectivitats-, fou el començament de les diversions entre B i P en el terreny de la reflexió activa i de les contrastacions tècniques fins i tot. En d'altres ocasions, la frase onejant esdevenia lapidària , a partir d'al·lusions clàssiques -"Primer, busqueu els boscs...", "Navegar és necessari, i en el front del pilot (i ara ho canvie així:) el desig...", "...la lletra que es fa sobre el mur...", "...cedíem a l'artifici, però no mancàvem a la veritat...", "No hi ha cant desesperat que no siga, en el fons, una cançó d'amor"-, o bé perfilàvem un rètol, discutíem la ganyota més adient d'una figura, estudiàvem el ressò més oportú per a exposar mudament un crit que el lector havia d'escoltar amb el cor -o el fetge, amb les lleteroles incloses o no, o la part que fos...-. ¿La ideologia de fons? Ser P i B, doncs, en el treball conjunt. Seduir, induir. I que conste que, en la perspectiva d'aquestes exaltacions, de vestimenta cursiloide -i no se m'arruga el llombrígol ni la punta del llapis de dir-ho i, és clar, de fer-ho: això crea confiances entre el redactor i el seu analista , o si es prefereix així, curiós o escodrinyador, quan, més que d' entendre , tracta de qualificar sobretot els excessos cursivitzadors, darrere dels quals aneu a saber què s'oculta: ¿assaigs de crear terminologies lluïdores, de destruir les segregades per la crítica professoral?- , no hi ha l'orquídia més suggestiva, jocfloralesca, sinó la flama vellutada i duta a horitzons d'agressivitat patriotera, més bella encara, en el seu muntatge de decorat teatral. La que hi ha darrere del cartell de l'inici, precisament... El descriptivisme multiplicador dels cartells boixians posa el rictus més malintencionat en cada rostre. En les històries que dissimulen darrere una llambregada de gairell o un plec dels llavis, herència dels tebeos manufacturats en la joventut -sol o en col·laboració-, pràcticament tothom hi surt ridiculitzat! Les virtualitats del minucionisme realista: més terminologia inèdita. I... Ho deixe córrer...
Potser hauria convingut començar parlant dels llibres il·lustrats -el terme abasta un sentit tan ampli que caldria, i caldrà, branquejar-lo (consulte escrupolosament el diccionari, tip d'originalitats, i resulta que ni tan sols m'he inventat un neologisme!)- i, després, com a conseqüències més o menys diversificades, dependents o independents, dels cartells, i de les subdivisions que, segons com es mire, hi introdueixen les peces soltes: un aiguafort, una litografia, la portada d'una revista... Si la físicament modesta pancarta de la banderola -ben bé el guió que antigament obria les processons portat per un canonge, a cavall també, però d'una mula- té una significació especial per a mi, també en té una petita peça amb què B guarní un text meu inclòs en un llibre col·lectiu: Veles i vents . O, posant ja la història en el seu lloc, quan convergírem per a afrontar un llibre únic en ell mateix -sense necessitats sobretot cinematogràfiques, medi on, derivant l'exemple per uns altres viaranys perquè no ens acusen de perpetrar una crítica malèvolament partidista, sempre resulta difícil fer servir un actor que tinga un nas a l'altura del de don Quixot de Cervantes, o, si més no, que el de B, que l'ha retratat bastants vegades, i on això que en diuen Producció, subvencionada del tot o parcialment, sempre cerca, mitjançant escorços i perspectives abunyolades amb el ratolí, incrementar els efectes i convertir una harca infantil en una carnisseria de gegants, i, quan convindria aplegar una dotzena de vaixells per a inflar l'espectacle, estalviar-se'n la meitat, i, encara, que siguen de mida adequada per a navegar per un reguerot tintat d'anilina-. El Tirant de B també és un llibre de P: de Martorell o qui siga -Galba, segons sembla, només es dedicava a fer bones inversions, en aquella època, que li han valgut una posteritat decorada- i debatut per P amb B. A la vista teniu el que n'hem sabut fer, contra els marejols i els paranys. I pogut, a pesar de l' adversitat : els gravats de B i el conglomerat tipogràfic que els acompanya. I que conste que sóc conscient d'haver-ho ordenat a l'inrevés de com caldria: en primer terme, la literatura poc o molt sublim -la creació primigènia, si es pot dir així, sense exageracions localistes, tan necessàries en els pobles que, pràcticament, han perdut ja els estímuls, o l'amor propi, per a intentar-la i, si la fortuna se singularitzava en algú tocat pel dit de Déu, ni tan sols reconèixer-se-la; i ja a fora del quadrilàter, ¿ho és alguna, ací, a fora?, ¿n'hi ha?-; després, ja ho he posat a dalt, gravats, dibuixos, lletreries, distribució de buits i masses, proporcions, correcció, criteris... Ho deixe, tot això, en el terreny de l'evidència: si no salta a la vista, és que no paga la pena parlar-ne, o, més durament, no cal perdrehi el temps, carregant-ho d'adjectius. I si arriba a la pupil·la, amb major motiu, bé que l'excusa més atraient per a publicar un llibre siga la derivació dels comentaris: la possibilitat de fer-lo, d'escriure'l, de dissenyar-lo, d'ornamentar-lo; i si s'ha tingut l'avinentesa germinal de portadejar-lo , més d'agrair serà la de colofonitzar-lo amb la joia funerària de liquidar una tasca amb l'exhibició maquillada i elegant del cadàver exquisit -substantiu i qualificatiu que he tret d'algun clot dels soterranis de la memòria, ho reconec- davant l'auditori incrèdul: metàfores positives totes elles, malgrat les aparences. De daurats faraònics, en efecte. Quant al treball calcogràfic de B, basta afirmar que és, probablement, l'empresa més ambiciosa en qualitat i en centímetres quadrats de paper i de coure de la Impremta Valenciana -¿no s'intitulà així, en coincidència amb l'aniversari dels cinc-cents anys de l'aparició del llibre que relata els amors i els infortunis del cavaller bretó i la princesa constantinopolitana, la commemoració honorífica de la història de la impremta local?-. Amb un valor gens negligible, bé que per a alguns això sone com una heretgia, el Tirant de B i P és una de les primeres, si no la primera peça tipogràfica d'entitat, de valor exportable -algun Tirant de B, com algun Sorolla, és avui en mans americanes-, feta ací, en la llengua i amb un burí d'ací, per gent d'ací, en un període clau de la ciència de Gutenberg passant per la de Senefelder i aneu a saber quants, poc després que comencen a rodar els cilindres de l'offset, una tècnica menysvalorada pels furibundament ortodoxos partidaris dels tipus mòbils desgastats i els caixistes de tècnica rudimentària. I alhora que el Tirant , per exemple, Devastació, un altre producte empentat a mitges pels mateixos jornalers i amb les mateixes tècniques -si no més laborioses encara: calcografia, linotípia, offset...-. O Ocells Miralls -picats en una màquina d'escriure de la qual he oblidat la marca-... O aquella Frontissa emblemàtica -amb una coberta de targeta de visita de luxe, gràcies a la pols de resina inflada per una estufa-... ¿Llibres de bibliòfil? Potser una mica per dalt o per sota: llibres, en principi, per als nostres amics, per a aquells que estaven disposats a gaudir amb el que nosaltres, B i P, fèiem, i per als qui es deixaven, no convèncer -quina pèrdua de temps, intentar-ho!-, seduir per la nostra empresa: per la nostra versió de l'art, tan rigorosa com ambiciosa, exposada en imatges, en idees , que no diré que fossen Plató i Aristòtil junts, i que s'expressaven a través d'eines diverses mig vieux jeu mig temptació novençana -encara no existien, tanmateix, si és que ja existeixen, els artefactes als quals se'ls podia recitar el text o ordinadors que acceptassen el dictat d'imatges per a transformarles en incisions sobre metall-. El pensament sempre acaba convergint, des d'una banda i des de la d'enfront -i roman a cada instant en el mateix pla d' estimulació: diàleg i enfrontament a la vegada-, més que més quan ens llança cap a propòsits temptadors, que, de fet, termenegen amb el plaer físic... Però no cal insistir-hi: a hores d'ara, després de gairebé trenta anys d'haver-lo començat, i malgrat totes les dificultats presentades o provocades, com apuntava, els quatre volums en foli de què consta, amb els seus quaranta-vuit aiguaforts més les vuit aquarel·les, s'estrenyen els uns contra els altres, ja, en una relligadura que em fa gràcia anomenar partenoniana -quina inventiva, ara!-: quatre columnes de marbre/pergamí sense ornaments superflus, elevant-se cap a un frontó imaginari que, si l'adduesc, és per cometre un agradabilíssim excés paròdic: tot plegat, el text cavalleresc, les inesgotables planxes de B i els residus escombrats per P s'hi apinyen en un esquelet fredament esquemàtic, sense molles innecessàries... A part el Tirant , que qui vulga ja se'l mirarà, hi ha altres peces de bibliofília, també assumides entre B i P, ja mencionades. Després, hi ha llibres de tercers o bé menys il·lustrats per B amb mitjans diversos, o bé amb reproduccions d'obra de B comentada per altres, junt amb l'inevitable P. I després encara, els catàlegs d'exposicions, sobretot -i concedesc tot el protagonisme a l'oblit interessat- amb literatura més o menys utilitària de P. L' esclat final el deixarem per al final. Entre els llibres/catàleg -vull insistir-ho, llibres que aglutinen lletra i figura sense cap mena de supeditació o referència directa de l'una respecte a l'altra: de coincidència ambiental , de respirar el mateix aire, si se'm demanava un qualificatiu d'aproximació-, jo en triaria un parell dels darrers, Alfabet i El rostre/Les meues veus contra mi mateix. Del primer, d'un origen ben modest -un número d'una revista de poble dedicat a B, amb texts literaris de P-, se'n féu un tiratge independent, que es repetí per raons privades alguns anys després amb la introducció d'algunes variants, i seria el nostre treball conjunt preferit, en tot cas, per mi, si hagués arribat al nivell exigible d'impressió en alguna de les dues temptatives; i el segon, que té el seu origen en una exposició i que està molt millor imprès, està tacat - mea culpa - d'algunes diguem-ne confusions tècnico-literàries. Tot ben sospesat, crec que sempre podem fer el que es fa amb els llibres bonics: fullejar-los almenys, o, millor encara, senzillament, tenir-los a les mans, entre l'ull i la temptació d'obrir-los; tot seguit, lliurar-los, a través dels cinc sentits, a la imaginació, perquè els recree, perquè els cree. Perquè, atenuant l'èmfasi de les fórmules, els escenifique a la pròpia mesura. ¿Llegirlos? La mirada contemplativa pot penetrar més pregonament, de vegades, en la captació del sentit d'un text -de la intencionalitat sepultada: l'arma que, generalment, es vol mantenir oculta de totes passades, per tal de conservar intacta la seua perenne temptació davant el desig del lector; en el millor dels casos, per descomptat, per a l'autor: un llibre sense sinuositats , llis o amb estampes, tant hi fa, és una innocentada-, que la lectura atenta i especulativa. Com s'esdevé amb la poesia, per exemple. En la poesia, segons el jo testimonial l'entén, entre l'ambigüitat inicial, quan encara no sabem si serà xampany o gasosa, o, aquesta és la qüestió, un àtic verí mortal: un glop més o menys sofisticat o un gloriós calvari cap al Gòlgota encès, cap al més elevat, que de tot n'hi ha, fins no-res, en infinitat de versos, ¡i de proses rutinàries i esponjades, o, com ara aquesta, versàtilment adjectivada! O un altre exemple, més breu: una lectura sensorial fóra la pintura; una lectura visceral , la literatura. Com la lògica seria, més que un encadenament de deduccions, una continuïtat orgànica reflectida en sons que intueixen la significació del procés. I regresse dels núvols. La llista total de col·laboracions entre B i P és prou llarga per a permetre'ns oblits negligents, moguts no tant per una autocrítica severa com per estalviar-nos condecoracions amb medalles de llautó: fer és córrer el risc de no ferho sempre bé, o de no ser sempre ben entès. Però, en tant que figures encadenades , en tant que criatures mútuament inventades, B i P encara conserven esperances d'arribar a fer el millor llibre del món, i la hipèrbole la porten violentament arrapada als punys, que és -com P ha escrit en algun lloc: ¿ El punt dins el moviment ?- l'eina amb què es fa, amb què es crea -m'arrisque al debat-la part més substancial i brillant: la superfície, la forma que es veu des de tot arreu, fins el mateix cor que pensa i el cervell que sent, el continent, l'esfera que la tanca i l'ofereix íntegra, a punt d'esclatar en el sentit que obre totes les interpretacions, plenament, als qui s'hi acosten amb un mínim de curiositat. I el llibre, un entre els molts que ha il·lustrat B, que podria haver-ho estat, aquell millor impossible -supose que l'heu vist o, si més no, que aquest meu entusiasme us mourà les ganes de tocar-lo amb els vostres dits i els vostres ulls-, és el llibre per a infants La serp, el riu. Sí que ho és, per a infants , de l'edat qu siguen i amb exacta justesa, si algú que sabés llegir el llegís i, més que l'explicar-lo, el comunicàs a un infant: el destinatari real de la història contada que resumeix una suma d' històries reals amb la paraula i la imatge, arrelades en el passat i obertes cap a un futur que els infants hauran de fer, quan els arribe el torn i assumesquen les seues responsabilitats, en el país, en perpètua incandescència i caricaturescament frígid alhora, de les ribes del riu. També ací, l'egrègia qualitat exigible dels dos petits volums en què es reofereix fou retallada per les presses, les incidències, la tosquedat tècnica... els pressuposts... Bé que, a hores d'ara, és possible que se n'haja enllestit un tiratge més acurat. Com sempre es diu en aquests destrets, potser algun dia... La meua única certesa és el dubte. I així, en formulació patètico-cartesiana : un llibre de Bodoni, o de Monfort -per a agranar per a casa-, està ben imprès, ergo ¿un llibre de Bodoni, o de Monfort, està ben imprès? ¿Quan?
Però, encara, B ha inventat un nou format de cartell/llibre: el senzill grafisme en el mur -senzill com un fresc renaixentista!-; i P ha estat llançat a l'angle més subtilment compromès, obligat pel solemne instant del punt i fins a una altra. És amb aquesta dialèctica tan senzilla que B i P han fet no sé quants cartells, no sé quants llibres, han intentat alterar l'ordre constituït, han ratllat papers i llenços, també algunes credulitats ingènues, han ofert, quan ni tan sols s'ho empassen ells mateixos, ¿bellesa? ¿Quina paraula podria substituir una paraula tan injuriada i terrorífica, tan difícil d'assumir? No ho pareix, però és un cartell i un llibre, conjuntament, com ja avançava: la Cúpula de La Ribera. En la inscripció que la circumda, s'expressa el destí dels pobles -els pobles en Majúscula i els pobles en mINÚSCULA: la dilatada geografia comuna en llengua i història, i el campanar voltat de les seues casetes-, s'aixeca la joia, s'anuncia un futur possible -¿imaginari?, ¿romput?-, entre la llibertat i la igualtat. En l'encadenament misteriós de les lletres que cobreixen, que creen , la fecunda figura femenina de la peanya, la seua parella masculina, que amb un braç assenyala el terra i amb l'altre l'altura, pot desxifrar què és el que vertaderament s'espera d'ell:

 

 
 

HOME ENCREUAT DINS L'EXTREMA MESURA DEL QUADRE I EL CERCLE,
DRECE EL MEU GEST EN L'ESPILL: SÓC EL REFLEX DEL QUE HE FET.

 

 

 

Les mil mesures àuries —impreses o gràfiques— de Manuel Boix. Abel Guarinos
Manuel Boix: La creativitat disciplinada. Romà de la Calle
Segell Boix: Sensacions sobre la seua obra. Martí Domínguez
Rostres ferits de lletra. Vicent Josep Escartí
L’obra de Manuel Boix des del balcó del segle XXI. Manuel Muñoz Ibáñez
Apunt especulatiu a la recerca de la seducció. Josep Palàcios
Manuel Boix, artista de la premsa gràfica. Manuel Vicent

 

[tornar a la portada de Obra gràfica i impresa]

 

Si vols escriure'm pots fer-ho a: manuelboix@gmail.com