MANUEL BOIX

 

[tornar a la portada de Obra gràfica i impresa]

 

 

 
 

“¿És la cultura l’acumulació de totes les genialitats personals?
¿És una suma d’oblits i memòria? ¿És res seriós o una excusa?
¿Una incitadora de vanitats? Jo, personalment, estaria disposat
a creure que és una mena de resurrecció...”
(JOSEP PALÀCIOS Les meues veus contra mi mateix / MANUEL
BOIX, El rostre, A la Ribera del Xúquer, 2002, pàgina 5.)

SOVINT SOL VINCULAR-SE LA NOCIÓ DE CREATIVITAT AMB UNA ESPÈCIE de llibertat radicalitzada, de travessia atzarosa pel caos o d’espontani i aleatori distanciament de les normes i de tot mètode. Així, en aqueixa recerca dificultosa d’“allò altre” enfront de les pautes del que es considera com a déjà vu / déjà connu, s’oblida amb excessiva freqüència que un dels raïls pels quals, al cap i a la fi, circula la creativitat —encara que puga paréixer bàsicament el contrari— és, ni més ni menys, el de la disciplina.
En realitat, la creativitat atzarosa pot ser, per descomptat, espontània i fins efectista, però també es manifesta, per això mateix, com a puntual i momentània. Mentre que, per la seua banda, la creativitat disciplinada difícilment es mostra com a merament instantània i sobrevinguda.
Sens dubte, la creativitat pot efectivament dirse/ especificar-se de moltes maneres, però cada vegada estic més persuadit que, en quasi totes, podrem rastrejar, encara que només siga per mitjà d’una explicativa racionalització a posteriori, les empremtes ben marcades de la disciplina, és a dir, la presència de determinats fonaments que ens remeten a l’observança de certes estratègies metodològiques. Per això mateix, parlar de la “creativitat disciplinada”, en el cas de Manuel Boix, no suposa literàriament un mer recurs a l’oxímoron retòric. Ni de bon tros. Més aviat implica, al contrari, l’especificació premeditada i sostinguda d’una de les característiques subjacents a l’exercici optimitzador de la creativitat.
Justament perquè nia, amb fondària, la disciplina en el procés creatiu té sentit, així mateix, el recurs paral·lel al possible atzar i a la sobtada espontaneïtat, que queden, d’aquesta manera, efectivament enquadrats i subsumits en el sistema global del projecte artístic corresponent.
No obstant això, és cert també que no tota disciplina esdevé motor de la creativitat. Per això ens referirem particularment ací a l’estret i necessari enllaç existent entre disciplina i capacitat de relació.
Certament, és la força relacional la que funciona, en la majoria de les situacions, com a palanca de l’acció innovadora i creativa. No en va l’acte de relacionar —disciplinadament assumit— obri les portes de la selecció comparativa, de la construcció nova i de la perfecció parsimoniosament encreuada d’aventures estimatives.
Però ¿en quins àmbits cal exercitar aqueix dilatat joc creatiu, definit a base de relacions disciplinadament innovadores? Fixem-nos en la trajectòria artística de Manuel Boix (l’Alcúdia de la Ribera, 1942). El seu univers de discurs quedaria emmarcat en una sèrie de coordenades funcionals, establides entre (a) la realitat de l’entorn social i quotidià, d’una banda, (b) l’àmbit de la narrativitat literària i històrica, d’una altra, (c) l’extens context del museu imaginari, fortament implantat entre la tradició iconogràfica i les noves aportacions dels mitjans de comunicació, i (d) l’activa intervenció personal, com a ingredient individualitzador i marcadament subjectiu.
D’ací naix el fluent horitzó de la seua poètica artística, d’ací precisament aflora el seu sobri llenguatge expressiu, el seu minuciós programa d’actuació i, fins i tot, la seua regulada concepció de l’art, d’arrels tan fondes i de tan àmplia versatilitat.
Comprometre’s és viure amb l’apassionament i el rigor que només l’entrecreuament dels valors ètics i estètics fa possible. Nulla aesthetica sine etica. Però també, per cert, al revés: nulla etica sine aesthetica. Ja que la vida i l’art no sols impliquen acció i operativitat, sinó també comunicació i capacitat seductora.
Justament, la mostra que ens ocupa marca de manera resolutiva, en el títol, els seus propis límits: Manuel Boix. Obra gràfica i impresa. Les tècniques funcionen també, per descomptat, classificatòriament, creuant de dalt a baix el decurs cronològic del seu itinerari artístic, obrint gèneres, establint modalitats i potenciant les possibilitats de la dicció estètica.
No en va, a la pregunta “¿què es pot fer, en art, sobre paper?” acudeixen històricament sempre les tècniques a matisar oportunament les respostes subsegüents, perquè més enllà del mateix exercici del dibuix s’amaga el disseny gràfic, en totes les seues varietats. Com també darrere del dibuix s’instal·la la força de l’escultura i es parapeta l’exercici de la pintura. Disegno, al cap i a la fi, com a tret comú i subjacent... en tot un rosari de manifestacions.
Només voldria recordar, a manera de resum, alguns d’aquests vessants en l’activitat de Manuel Boix com a gravador i com a il·lustrador: (a) la seua reiterada dedicació a la bibliofília (amb les seues nombroses carpetes i el seu excepcional i paradigmàtic treball sobre el Tirant lo Blanc); (b) com a gravador dedicat a les investigacions sobre l’aiguafort i la serigrafia (compta amb sèries memorables: Pintar la mar, El joc de pilota. El punt dins el moviment o Trama/Ordit); (c) com a experimentat i conegut cartellista, podrien citar-se nombrosos cartells (recordarem Sang i ceba. Pluja teatre (1977), Amb el cul a l’aire (1980), Alcoi. Festes de Sant Jordi (1987), La croisade. Centre Dramatique Occitan (1983) o Els Borja, valencians universals (1992); (d) com a solvent i guardonat il·lustrador de llibres infantils i juvenils (a destacar els seus recents Quixot i Tirant lo Blanc), i (e) com a il·lustrador de revistes i de premsa (recordem els seus treballs per a La Vanguardia o per al New York Times) o autor de nombroses portades de publicacions. (Fins i tot —ho recorde bé— alguna publicació meua, en l’editorial Edivart, va meréixer el seu treball de sagaç il·lustrador en la portada(1). Tot un immens repertori, doncs, d’activitats lògicament interrelacionades, que en aquesta mostra activen, pertot arreu, el seu reconegut protagonisme.
Justament en aqueix dilatat domini de “l’obra gràfica i impresa”, que recorre i subsumeix tantes respostes, inscrites en tan diverses sèries, com volent sotmetre a proves encadenades i arborescents aqueixa potencialitat de la creació/investigació disciplinada, de la qual sempre ha fet gala Manuel Boix, podem trobar potser els millors exemples d’aqueix diàleg creuat, que acabem d’indicar, entre la realitat de l’entorn quotidià, la riquesa literària dels nostres clàssics, el context de la transvisualitat històrica i actual de les imatges i la clara fantasia de la seua personalitat.

 
 

 

 
 

II

Però marcats, almenys, aquestos paràmetres i els ditsàmbits, estarà bé que ens centrem en aqueix món sorprenent i complex que, des de la sensual presència del paper, sotmés a distintes intervencions tècniques i tecnològiques, minuciosament calculades sempre, ens remet a la indiscutible frontissa que, d’una manera i de l’altra, les imatges i les paraules han establert, amb la indiscutible esperança de reforçar-se mútuament i amb la seguretat que ambdós mons —el textual i el de la plàstica— no definien camps estancs ni contraposats, sinó fronteres obertes i transicions col·laterals, tant en els objectes artístics que, com a resultat, possibilitaven, com en les plurals capacitats dels subjectes cointervinents.
Ens referim, en particular, a aqueixos trànsits creatius entre les imatges mentals que la flagrant i vívida lectura dels textos, per exemple, poden motivar (hypotiposis) i la generació subsegüent de les imatges plàstiques representades sobre el paper. Eixe era també l’enllaç clàssic que la descripció literària de les imatges plàstiques (ekphrasis), com a modalitat crítica, postulava en rastrejar, de manera paral·lela, la connexió entre aquestes imatges i aquells textos literaris que s’havien convertit en les seues fonts i referències bàsiques(2).
Es tractava de tancar una espècie de cercle: (a) dels textos literaris a les imatges plàstiques (hypotiposis) i (b) de les imatges plàstiques als textos crítics descriptius (ekphrasis), sabent que en aqueixa mateixa descripció crítica de les imatges plàstiques podria haver-hi molt de nou d’aquella narrativitat literària originària, recuperada de sobte. Parlar de les imatges plàstiques era parlar així mateix de les imatges literàries que, in nuce, subjeien en aqueix procés —que es volia creatiu però disciplinat— de transformacions i de relectures. Però dels dits processos parlarem posteriorment, en aquestes mateixes reflexions.
¿Com poden oblidar-se aquestes històriques connexions entre les imatges i els textos i entre els textos i les imatges, només recorrent l’ampli catàleg de les sèries produïdes per Manuel Boix en la seua obra gràfica i impresa, encara que sovint aquests principis puguen aplicar-se així mateix i amb idèntica justificació i interés a l’àmbit de la seua pintura? Sempre he pensat que els antics grecs —quan van utilitzar els mateixos termes grafé, grafeîn (substantiu i verb, respectivament) tant per a referir-se a la imatge i a l’escriptura, com per a referir-se a l’acció de dibuixar i d’escriure— van decidir llançar culturalment, sobre l’arc cronològic de la història, una poderosa interrogació, que continua, encara hui, activa i recurrent, als nostres peus. I així ens transmeten una clara preocupació, transformada en herència. Interrogació i preocupació ocultes i latents després d’aqueix joc etimològic altament significatiu, que no diferencia —encara que també tingueren, per descomptat, altres paraules i sinònims per a fer-ho— entre ambdós dominis de la imatge i de l’escriptura.
El fet, doncs, que els grecs mantingueren, a ultrança, una estreta relació entre text i imatge, es fa així més que evident en constatar, per la nostra part, que recorren a la mateixa expressió per a referirse a ambdós dominis i processos. Amb això posen la base històrica de la necessitat de sostindre aquest prolix diàleg entre els dos àmbits. Quasi sembla que van sospitar aviat, fins i tot en el seu mateix context, que es distanciarien a poc a poc aqueixos àmbits i que, d’alguna manera, van voler, per això, posar fre i assegurar de manera definitiva aquest nexe, etimològicament, des d’un principi. (Grafeîn / grafé: pintar & escriure, escriptura & pintura.)
¿No ha arreplegat evidentment aqueix guant Manuel Boix, una vegada més, en la seua recalcitrant i diversificada trajectòria a través de l’obra gràfica i impresa?
Però, continuant amb aquest joc consubstancial —insistesc— dels diàlegs entre les imatges i els textos, voldria recordar un altre tret més, també curiós, en aqueix procés de construcció de les imatges a partir dels textos d’una sèrie de llibres que Manuel Boix ha dut a terme. Perquè ens fa pensar que aquells textos, ja existents —ontològicament previs—, fins i tot tractant-se de llibres que ja estaven editats feia segles, bé que literàriament complets, esperaven potencialment a ser complementats en un futur per la mirada, el cervell i la mà de Manuel Boix. Tenien
només —ho sabem ara, a posteriori— una existència parcial, en espera de la materialització de les noves i diferents imatges. De les imatges mentals a les imatges gràfiques: heus ací un procés que també els grecs coneixien bé i del qual, encara que esmentat més amunt per nosaltres, potser convindrà parlar ara una miqueta més extensament.
En el context lingüístic grec —de nou ells, els nostres avantpassats culturals—, es disposava d’un terme per a fer referència a aquella determinada modalitat d’escriptura que comportava en si una càrrega extraordinària d’imatges inserida en el seu propi teixit formal; de manera que quan algú llegia amb atenció i entrega aquells textos, la cascada d’imatges fluiria i s’amuntegaria en la seua ment.
De fet, aqueix tipus de textos atresoren retòricament una forta càrrega d’imatges mentals. I segurament que, mutatis mutandis, aquesta ha sigut la intensa experiència de lectura que —amb els condicionaments professionals corresponents— la mirada de Manuel Boix ha posat tan sovint rotundament en pràctica.
El grec clàssic utilitzava per a aquesta figura retòrica el terme de hypotiposis. (De hypo, “el que està davall de”, “el que servix de fonament a”, i de tipus, “empremta”, “imatge impresa”). Hypotiposi era, doncs, allò que “està davall del text”, potenciant el naixement i l’efervescència de les imatges. Per tant, el procés d’hipotiposi es basa justament en una estreta i molt especial relació entre text i imatge.
Llegint, per tant, molts textos, el lector-Boix trobarà històricament aqueix sorprenent assortidor d’imatges, esperant-lo molt sovint en el seu camí.
I m’imagine que el pintor-Boix va trobar aquest desplegament d’imatges com a experiència estètica de la seua lectura textual i va voler captar-les, ferles pròpies, materialitzar-les amb destresa i rotunditat, fins a l’extrem de construir a partir d’elles el seu propi món imaginatiu i imaginari. Va voler distanciarse, fins i tot, a la seua manera, dels textos, per a després retornar operativament sobre ells, per a comparar-se, ambiciosament com un repte, d’igual a igual, amb aquells autors clàssics en què s’inspirava.
Malgrat tot, no va voler convertir-los només en altres tantes baranes, sinó que més aviat va procurar mantindre’ls com a frontissa denotativa, com a font i com a contrapunt referencial del seu quefer, del seu llenguatge, de la seua poeticitat pictòrica.
Ara bé, la història de les relacions entre els textos i les imatges, com és ben sabut, no finalitza ací. Acabem de veure que hi ha una espècie d’autopista literària que ens pot conduir des del text a les imatges, i sempre ha sigut així, es jugue a la retòrica efectiva o es jugue a rememorar la història, es pense explícitament en això o s’ignore sense més. Però quantes vegades, en la història de les imatges, ha estat latent o palpable, ocult, evident o solapat, el text, encara que no haja volgut reconéixer-se obertament o s’haja silenciat, per complet, aquest fet!
Durant segles i segles els textos eren, per mitjà de l’estratègia de la hypotiposis, la font bàsica de les imatges, la inspiració directa de múltiples representacions pictòriques. Els textos clàssics han propiciat àmpliament les relectures, les interpretacions, les versions i els d’après. Han sigut els textos els que han motivat l’evolució d’aqueixes mirades constants des de/a partir d’una cosa que està “davall de…”, és a dir, a partir de l’empremta, de l’escriptura subjacent. És així com afloren els efectes del text... convertits en imatges.
Les imatges com a efectes pragmàtics de la lectura dels textos: aquesta és, ni més ni menys, la clau de la qüestió, que hem volgut explícitament rememorar.
Però, complicant encara més el panorama en què ens movem, enfront de la trajectòria gràfica i impresa de Manuel Boix, també voldria recordar que els grecs tenien així mateix un altre terme, ekphrasis, per a referir-se al circuit/autopista de tornada (de la imatge al text), per a denotar tot allò que, en aquest cas, des de la lectura de la imatge pot conduir, al seu torn, cap a la construcció d’un altre possible text.
Perdoneu-me la digressió. Però, si en la construcció dels seus mons gràfics i pictòrics, Manuel Boix va desenvolupar el procés de la hypotiposis, ho volguera conscientment o no, ho sabera o no, ara sóc precisament jo mateix qui està en via d’assumir el desenvolupament de l’estratègia de l’ekphrasis. I a partir de les imatges, trenades als textos dels llibres il·lustrats per ell, estic arriscant-me a engiponar una sèrie de paraules, altres textos, una vegada més. Igual que tantes vegades altres autors han fet davant de les obres de Manuel Boix.
L’ekphrasis suposa, concisament parlant, la interpretació descriptiva/narrativa d’una imatge, i es passa a construir, a partir d’aqueixa lectura, un text particular. L’ekphrasis, per antonomàsia, és, doncs, la descripció; encara que realment es tracta d’una descripció molt específica, mai del tot aliena a les experiències estètiques. No obstant això, existeix a més un estret joc entre els processos de narració i de descripció; es tracta d’una relació que és fonamental. No en va, històricament l’ekphrasis s’ha convertit, durant segles, en el nervi de l’exercici de la crítica d’art, del comentari literari paral·lel a les imatges. Al cap i a la fi, les primeres explicacions i comentaris d’obres pictòriques, és a dir, les primeres construccions textuals de la crítica històrica, eren, ni més ni menys, que interpretacions descriptives. I així succeix que el terme ekphrasis es tradueix concisament per descripció. Es tradueix, bé és cert, però no es limita a significar només una mera descripció estandarditzada.
Fem una mirada, doncs, a la seua etimologia: frasso significa “taponar”, “detindre una avinguda” o “efectuar una intervenció de reforçament en un mur” i, per la seua banda ek-phrasso significa, contràriament, “desobturar”, “desembossar”, “obrir un sobreeixidor en una paret”.
Però el que resulta realment interessant és preguntar-nos com és que passa metafòricament l’ús del terme del context quotidià a l’específic àmbit literari i artístic. Aquesta és, sens dubte, la verdadera qüestió. I moltes vegades m’he preguntat per aqueix singular procés de curiosa extrapolació de conceptes. ¿Quines exigències funcionals experimentarien en les seues lectures, en quins objectius literaris meditarien quan van ser capaços d’encunyar/d’acceptar aquest terme per a referir-se, ni més ni menys, que a la descripció literària de les imatges?
En realitat, es planteja la descripció de les imatges com si operativament es tractara d’un primer pas, per a incentivar, “obrir boca” i motivar literàriament el lector. És a dir, perquè el lector del text —que ha sigut descriptivament construït a partir d’una imatge— se sentira obligat i seduït per la concreta descripció duta a terme, i acudira així directament a veure també la imatge, a verificar i constatar realment aquella experiència d’incentivació només abans parcialment insinuada per/en la lectura del text.
Ja ens sentiríem realment orgullosos els crítics d’art si, amb el joc de comentaris o amb l’espontaneïtat dialògica que fórem capaços de trenar al voltant de les obres mostrades, aconseguírem “obrir boca” en els nostres lectors perquè, incentivats, s’acostaren, almenys, a fullejar els llibres il·lustrats de Manuel Boix i a constatar els valors plàstics i vitals de la seua obra gràfica —dels seus nombrosos aiguaforts i serigrafies— i després, potser, també a apostar per la seua possible adquisició. Aquesta sí que seria una ekphrasis efectivament i plenament pragmàtica(3).
No hem d’oblidar que els comentaris descriptius/ explicatius que es fan al voltant de la imatge compleixen la seua comesa, si, i només si, en principi, aconseguixen atraure la mirada del subjecte des del text cap a la imatge, de manera que es tanca el cercle a què ens estem referint: perquè si l’experiència de la hypotiposis condueix del text a la imatge, per la seua banda, l’experiència de l’ekphrasis remet, de nou, de la imatge al text. I, en aquest cercle, conformat pels dos moments creuats, es tanca tant la història del diàleg entre els elements esteticoliteraris com dels elements esteticovisuals(4).
Però, tal com ja hem suggerit abans, ¿potser qualsevol descripció d’imatges pot considerar-se també, sense més, com a ekphrasis? Certament, no. Només ho serien aquelles modalitats de descripció que, d’alguna manera, motiven poèticament el lector, provocant-li algun tipus d’experiències, que puguen ser, a més, relativament pròximes o semblants a aquelles altres experiències que la mateixa imatge contemplada, en directe, li podria induir.
Per tant, la tradició retòrica tradicionalment exigia de l’hàbil i experimentat escriptor tot un versàtil exercici de creació literària, dotada d’intensa capacitat seductora, tota un ostentació d’eloqüència, perquè les paraules/els textos resultants es transformaren
en palanca d’emotivitat, de poeticitat experimentada, fins a l’extrem de provocar el desig de percebre, d’“obrir boca” i procurar —com a efecte— la posterior trobada directa amb les imatges, tan eficaçment descrites, com a missatge previ i de preparació(5).

III

Considere, doncs, que aqueixa especial relació establerta entre la hypotiposis i l’ekphrasis ha quedat mínimament explicitada. De fet, era per a mi molt important fer-la entrar en el joc d’aquestes particulars reflexions sobre l’obra gràfica i impresa de Manuel Boix perquè s’entenguera, no sols la manera com interprete personalment tals relacions entre els textos i les imatges, sinó especialment per a poder explicar millor què troba, per la seua banda, Manuel Boix en la lectura dels textos amb què es compromet, com els “reimagina” per decidir convertir-los en origen i en motivació de nous treballs de disciplinada creació. I fins i tot quina és la dialèctica que s’estableix entre l’activitat lectora i la contemplativa del lector quan es troba enfront dels textos i les obres plàstiques.
En realitat, quan fullegem els llibres il·lustrats de Manuel Boix o contemplem pausadament les seues estampacions d’obra gràfica, descobrim sovint com aflora entre les imatges el context de la narració i també simultàniament com s’hi desenvolupen, en aquestes, les minucioses descripcions plàstiques de personatges, d’ambients i d’accions. He pensat moltes vegades que tot això deu ser com la materialització formal d’una espècie de sinopsi d’un acurat guió cinematogràfic, preconcebut per Manuel Boix, que d’alguna manera l’obliga (com a lector) a agafar la càmera i a “realitzar-lo”/filmar-lo ell mateix, però, en aquest cas, amb els seus propis i habituals instruments de treball.
En aquesta línia de qüestions, voldria reiterar una vegada més, per la meua part, a manera d’exercici pràctic, la presència efectiva d’aquest inesgotable plantejament dels plurals diàlegs entre els textos i les imatges, a través dels encreuaments entre la hipotiposi i l’ekphrasis. Diàlegs que cal entendre com a complementaris entre si, ja que fàcticament complementen llenguatges, actituds, obres i visions.
Invite els lectors, una vegada més, en sengles viatges d’anada i tornada, que —veient i imaginant, però també pensant, ja que pensem amb paraules— es retroben amb els secrets inspirats, amb les motivacions potenciades, amb els contextos, suggeriments i ambigüitats emfasitzats en l’obra gràfica i impresa que se li ofereix, a través dels esforços constants de la creativitat, posada en pràctica per Manuel Boix. Una creativitat disciplinada, transvisual i metalingüística, que juga amb els seus propis codis, els transgredeix en transformar-los i procura elevarlos a minuciosa perfecció, potser no llunyana a la bellesa, tal com històricament l’entenien els nostres clàssics pensadors.
Bona prova d’aqueixa activitat d’intercanvis, de la qual hem parlat, podem trobar-la en els abundants suggeriments que determinats textos escrits al fil de les obres de Manuel Boix (sobre aquestes i/o a partir d’aquestes) són capaços d’aportar-nos.
Estic pensant, per exemple, en el text de Joan Fuster “Sucar-hi”, redactat després de veure la serigrafia de Boix de la sèrie La mar/sardines, inclosa en la carpeta col·lectiva Llocs. Col·lecció d’obra gràfica (1981); o en els textos tan nombrosos de Josep Palàcios, que acompanyen els seus catàlegs/llibres, modalitat que és tota una experiència molt particular de l’ekphrasis, en la qual les imatges artístiques motiven directament experiències estètiques transformades en textos artístics, en si mateixos. D’ací aqueix diàleg tan especial que manté tota una vivaç homologia d’intercanvis(6).
Mirades encreuades entre l’art visual i l’art literari —de nou apareix l’argument de la complementarietat d’ambdós llenguatges— capaços d’equilibrar els recorreguts i les direccions del cercle, entés com un doble moviment de cap del lector/contemplador davant dels textos i les imatges: de l’ekphrasis a la hypotiposis i/o de la hypotiposis a l’ekphrasis(7).
Tal és l’apassionant aventura que ara ens motiva, una vegada més, però que amb anterioritat va incentivar molts altres que van entrar en aqueix joc de sempre complexes mirades amb Manuel Boix, es diguen, ni més ni menys, Joan Fuster o Josep Palàcios... per mantindre la cota ben alta i diferenciada.
No obstant això, m’agradaria acabar diferenciant també —al fil d’aqueixos dos destacats noms esmentats— dos maneres d’entendre aqueixa interna i productiva relació entre les paraules i les imatges.
(a) Mentre que Josep Palàcios potencia la modalitat coneguda amb la fórmula artifex additus artifici, en aportar en els seus textos una subtil càrrega d’interna poeticitat i seductora càrrega literària, en referir-se a les obres plàstiques (d’ací l’homologia estètica entre ambdós nivells lingüístics: text / imatge), (b) Joan Fuster, per la seua banda, sol alinear-se, alternativament, més bé en el tractament que dóna, generalment, als seus escrits sobre qüestions artístiques dins de la modalitat qualificada pels especialistes amb la fórmula philosophus additus artifici (d’ací l’heteronomia existent entre ambdós nivells lingüístics, és a dir, entre l’aire especulatiu, filosòfic i/o, al contrari, quotidià dels seus escrits i la càrrega artística de les pròpies imatges que, en cada cas, es comenten.)(8)
Hem recorregut a aqueixa estratègica exemplificació personalitzada en el desenvolupament de l’anomenada “literatura artística”, per a, des d’ella, passar a establir la doble modalitat habitualment reconeguda en els estudis especialitzats entre artifex additus artifici contra philosophus additus artifici. Des d’ambdós fronteres s’ha fomentat, doncs, obertament, l’exercici de la crítica d’art referida als treballs de Manuel Boix. I així ho hem volgut constatar ara, en les nostres pròpies reflexions sobre el tema.
De fet, davant d’aquesta molt oportuna mostra —celebrada en el marc del Museu de Belles Arts de València i que consagra així públicament la classicitat del seu diversificat quefer artístic— també nosaltres hem respost sol·lícits a col·laborar amb el nostre suport i amistat, en l’elaboració reflexiva del present text, per a remetre decididament els nostres possibles lectors —sobretot— cap a les imatges de la trajectòria gràfica i impresa de Manuel Boix.
I per a aquest exercici d’escriptura i de lectura, amics meus, qualsevol moment és bo, com bé deien els llatins, amicis denique hora...

 

 

 

1 Com que el llibre tractava de crítica d’art (Estética & Crítica y otros ensayos, València, 1983), la idea d’escriure “sobre” l’obra plàstica, que va centrar la nostra conversació prèvia a l’encàrrec formal del treball, li va servir de desencadenant d’unes imatges molt estudiades, on es veia la mà amb el pinzell que al seu torn pintava / escrivia sobre una escultura. Aquesta idea de “metallenguatge”, d’un llenguatge que es refereix a un altre llenguatge, enllaçava bé els plantejaments entre les relacions de les paraules amb les imatges, que ja aleshores ens preocupaven als dos. La ironia es va desencadenar quan no era una mà sinó clarament un peu el que subjectava el pinzell que pintava/escrivia “sobre” l’obra d’art. Entre la portada i la portadella interior es va donar finalment cabuda als dos projectes que “em va regalar” Manuel Boix per al meu llibre i que —molt al contrari del que “és freqüent”— no es van perdre en la impremta.

2 Per a una referència ampliada de les nocions que ací s’utilitzaran, pot consultar-se: Romà de la Calle, Escenografies per a la crítica d’art contemporània, col·lecció “Fonaments”, núm. 11, Institució Alfons el Magnànim, València, 2005. Capítol V.

3 Cal tindre en compte, en aquesta mateixa línia d’ordit etimològic que estem travessant, que, per exemple, ecfràstic és una de les poques paraules que ha passat a la nostra llengua i guarda encara el seu directe solatge etimològic. Significa, precisament, des de l’argot mèdic, l’aperitiu, el purgant o, fins i tot, també el supositori per a, segons els casos, “obrir boca” o “desembossar” algun determinat conducte.

4 Tots sabem que en la segona sofistica (segles II i III dC) és quan més es desenvolupa l’ekphrasis com a estricte exercici crític. Filòstrat el Vell i Filòstrat el Jove tenen textos literaris l’objectiu dels quals era primordialment la descripció d’imatges.

5 Filòstrat el Vell, en els seus Eicones, descriu puntualment com es trobava ell a casa del seu amfitrió a Nàpols, un gran col·leccionista de pintura. Allí, diàriament, solia dedicar-se, al matí, a visitar els quadres d’aquella “exposició permanent”, instal·lada al palau. Però un dia el fill de l’amo, sabedor d’aquest costum, junt amb un grup d’amics, va decidir també acostar-se —tots— a visitar l’exposició, coincidint amb el prestigiós invitat, i li va pregar amablement que els explicara aquelles pintures. Filòstrat descriu en el llibre tant les seues paraules com l’escena en el seu conjunt. L’ekphrasis que practica — entre eloqüent i didàctica— emfasitza la presència del subjecte receptor, a qui concretament es dirigixen les paraules. Allí està el fill del senyor de la casa, enmig dels seus amics i col·legues, convertit en interlocutor directe i destacat de l’activitat retòrica desenvolupada. És a ell a qui una a una es dirigixen les paraules i les descripcions de les obres —relacionant-les, a més, amb els textos que les havien motivades (hypotiposis)—com en una particular obra de teatre. I si, per ventura, no haguera estat davant (escoltant) el receptor, caldria, potser, inventar-lo ficcionalment. Aquesta és l’activitat específica i genuïna de l’ekphrasis.

6 Caldria esmentar tot un conjunt de treballs en aquesta línia de qüestions. Heus-ne ací alguns: La línia obscura, Otó i els equilibristes o —entre d’altres— El rostre. Les meues veus contra mi mateix.

7 No puc deixar de citar unes reflexions que efectua Josep Palàcios en algun dels seus textos escrits sobre l’obra de Manuel Boix, pintor: “Obra de pintor, vull precisar-ho: algú que utilitza un llenguatge, més que distint, complementari, que se suma al del literat, al del músic, en el camí de la bellesa, aquest terme que avui hem de demanar excuses quan l’utilitzem”. J. PALÀCIOS, Les meues veus contra mi mateix. Cit. supra, pàgina 6.

8 També sobre aquesta qüestió pot consultar-se el llibre citat anteriorment: Escenografies per a la crítica d’art contemporània. En especial, els capítols 3, 4 i 6.

 

 

Les mil mesures àuries —impreses o gràfiques— de Manuel Boix. Abel Guarinos
Manuel Boix: La creativitat disciplinada. Romà de la Calle
Segell Boix: Sensacions sobre la seua obra. Martí Domínguez
Rostres ferits de lletra. Vicent Josep Escartí
L’obra de Manuel Boix des del balcó del segle XXI. Manuel Muñoz Ibáñez
Apunt especulatiu a la recerca de la seducció. Josep Palàcios
Manuel Boix, artista de la premsa gràfica. Manuel Vicent

 

[tornar a la portada de Obra gràfica i impresa]

 

Si vols escriure'm pots fer-ho a: manuelboix@gmail.com