ALGUNES DADES PER A SITUAR LA PINTURA DE MANUEL BOIX

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

osep Palàcios

Parlar de pintura: de la pintura de Manuel Boix. Parlar de literatura: de la meua literatura. Recórrer a la història serà parlar de totes dues, plegades. Potser fa, ha fet o farà d’ací a poc —el més probable és que ja haja passat l’hora de les commemoracions— vint-i-cinc anys que va començar, a la vora de la mar, aquesta història ja històrica, que puja de la mera utilitat a un graó, si no de glòria, de sentit, de donar sentit a un treball: doble, reflectit l’un en l’altre, si volem emprar fórmules més sofisticades. Bé que els precedents podrien endarrerir-se encara més —ell il·lustrà un dels meus primers escrits en un llibre per a infants, Veles i vents—, si no hagués estat pel Tirant lo Blanc, la història, ara ja sota la forma de tercera persona de la trinitat, hauria estat distinta, ni que només fos perquè aquesta temptativa tipogràfica s’ha situat en el primer rengle de la impremta valenciana, tan divertida a l’hora d’assignar-se qualificatius de llinatge i prosopopeia. D’ambició, almenys, i no havíem de ser menys nosaltres. Manuel Boix hauria seguit la seua trajectòria artística i jo hauria fet... Aneu a saber què! Si m’ho preguntàveu amb bones intencions, us contestaria que, sí, la sesta, que, al cap i a la fi, en els seus somnis torturats per la digestió, és el que potser més s’assembla a la literatura seriosa. En els primers moments d’elaboració del Tirant, mentre treballàvem plegats i a cada moment experimentàvem els plaers del descobriment i la creació, ell des del seu angle de pintor i jo des del de mig tipògraf, mig erudit-a-la-força i, encara que me’n sobre una meitat, de mig literat-escombraire, sorgí inesperadament la necessitat de fer una carpeta —com crec que se’n continua dient ignominiosament d’aquests productes de pretensiosa sumptuositat que emmagatzemen tres o quatre gravats, serigrafies, litografies... i unes paraules de compromís: ben poca cosa, tot plegat, si descomptem quatre o cinc Lligats i lacrats especials per dècada—. I férem Devastació. Sí, aquella capsa de fusta amb contingut enigmàtic que apareix, destrossada, en alguns primers plans dels reportatges fotogràfics que es feren sobre l’episodi de les bombes contra la casa de Joan Fuster. Amb Devastació, o Devastació de Ticromart —la broma, insistida, ¿o és que imagineu que l’originalitat no té límits?, dels espills: Trama/OrdiT, amb una petita trampa trompeloeilesca, suggerida ja pel mateix díptic de referència—, Boix entrava, de fet, a consciència, dins la literatura, i la tipografia!, i jo dins la pintura i ampliava el meu compromís amb la tipografia també. Si no m’erre, això s’esdevenia abans de l’aparició del primer volum de la nostra edició del Tirant, o poc després. Des d’aleshores, el traçat tirantià fou, si som capaços de deixar de banda la grandesa, que també n’ha tingut, i la misèria, de la seua crònica, una magnífica excusa per a pintar, per a escriure. Per a fer llibres —uns altres llibres— conjuntament. Jo crec, i crec que ell també ho creu, que, si no s’hagués donat aquesta casualitat, aquesta convergència tan circumstancial com es vulga, ni ell hauria pintat com pinta —encara que aleshores ja pintava així, i que ell m’eximesca d’aplicarli un altre adjectiu laudatori en un llibre que tants en porta— ni jo hauria escrit com escric —encara que, i hi introduesc una variant que no sé com qualificar, jo ja tenia les mateixes manies que ara—. ¿Ha pagat la pena? La primera resposta que em ve a la punta del llapis no guarda relació amb la demanda: ha passat, terriblement, el temps...! ¿Ha pagat la pena? No som nosaltres, oberts cap a cada jo, els més adequats per a jutjar-ho. O sí: perquè si deixàvem en mà dels altres tota la capacitat de decidir-ho, aleshores sí que tot hauria mancat de sentit. Sí que ha pagat la pena, i dit bastant fort. Ell ha fet moltes coses que alguna part meua porten, alguna empremta, alguna idea que, si no s’hagués produït la trobada, potser jo no hauria pensat mai. Jo n’he fet algunes que el reflecteixen des d’angles doblement personals. El canvi, l’intercanvi de llenguatges pròpiament emmirallats, pot dilatar-se fins a extrems gloriosament imprevists, sense tocar un punt de l’originalitat o la sort —el destí— respectives. En un dels pocs discursos que he pronunciat en aquesta vida —la simple lectura d’una mena de biografia compartida, en la inauguració d’una mostra en una galeria valenciana—, vaig plantejar el secret del nostre programa. En actitud defensiva, potser. O agressiva, segons com es mire. En qualsevol cas, analitzat des d’ara, és un epigrafiat de les dificultats amb què xocarà qualsevol que busque ingressar en la monacal professionalització d’artista, de la mena que siga, en una terra d’artistes com presumeix la nostra de ser-ho: si no és per a donar- los-en més, de terra... Aquella frase arrogant és prou modesta alhora per a posar-la al peu d’aquesta nota, carregada ja de tants terrors: «Els qui intentem fer-ho bé també tenim dret a la vida». Tant si ho aconseguim a plena satisfacció, davant el judici dels altres però sobretot contra els milers d’interrogants amb què ens turmenta la pròpia consciència, com si només ho aconseguim a mitges, deixant en mans de la posteritat, ja que hem estès des de bon començament la pancarta de la confessió, l’ardua sentenza. I una cua ornamental. En la primera i tercera edicions —la segona tenia uns altres objectius— del llibre més satisfactori que hem fet plegats, des del meu punt de vista, Alfabet, hi ha aquest apunt: «Dins l’espai d’un llibre compartit, l’obra literària s’enriquirà rapaçment de l’obra plàstica i la plàstica de la literària... Per un moment, en aquest giravolt, el pintor es farà la il·lusió d’haver escrit i l’escriptor d’haver pintat». Un traç pel qual es pot arribar a una obra artística —mot tallat pel mig cap als extrems de la proposició— en què la creació individual s’articularà en ressorts múltiples amb la rèplica de l’altra creació individual per a aconseguir el seu fi: la fascinació de l’espectador. Col·laborar, i trenque ja la finestreta del confessionari, és una de les maneres més fermes d’aprendre.