ALGUNES DADES PER A SITUAR LA PINTURA DE MANUEL BOIX

Abandona el pop, sempre més o menys cridaner, d’improvisació tècnica i recerques efectistes, que venia practicant, i deriva cap a un populisme de tonalitats grises, apagades, amb propensió moralitzadora i caigudes misticoides. Una primària voluntat de provocació l’emmena a la truculència. En els olis que aleshores manufactura, amb maneres clàssiques, s’adverteix una insistida obscena complaença en el descarnament i el macabre: esquelets enjoiellats, figures que els fons obscurs mig s’engoleixen, ocells amenaçadors, crucifixions, motlures sinistres... No sorprèn que el mateix calc amarg de la realitat inspire en l’espectador interpretacions no buscades, perquè l’atmosfera que ho embolcalla tot s’hi presta. L’hora és crucial, crítica, cal dir-ho, i és natural que hi apareguen, desvetlades fins a l’excés, rastres supervivents d’una adolescència de poc abandonada, les obsessions —digerides o no— que s’han sumat per a constituir-se en la pròpia identitat. Em sembla evident, tanmateix, que allò que podria ser interpretat com una regressió de plantejaments té tot el sentit d’una depuració. Ha quedat oberta la via que duu a l’autenticitat. La reconsideració, el millorament de la tècnica, l’imperatiu de resoldre el quadre des de les seues pròpies limitacions, el color elementalment, d’una banda, i des dels propis recursos, la “idea”, de l’altra, se li imposen com una exigència bàsica, i el progrés en tots dos sentits és constatable a cada pas. Exposa en diverses galeries de València, Benidorm, Madrid i Arrecife de Lanzarote, i el 1968-69 efectua una primera escapada enllà dels Pirineus, a Munic, Bolkow Ottobrunn i Laupheim (Alemanya). A la XXIV Exposición de la Ciudad de Linares, d’aquest darrer any, presenta un quadre clau, el díptic Les temptacions de sant Jeroni, tema clàssic resolt d’una manera ja ben personal. Era, ben mirat, el final d’un camí. L’inici del nou, que serà el definitiu, ja que a partir d’aleshores la trajectòria seguida per Boix serà sense vacil·lacions aparents, cal situar-lo en el salt que s’observa, en el pla teòric almenys, al centre mateix de la sèrie de dos quadres que pinta l’any següent: Edip i Edip i el fill de la Verònica. La Retransmissió televisiva del miracle, amb peu del 1970, serà l’última producció destacada del període, que clou amb contundència esborronadora.

1965 A.C., 1965 D.C. 1965.
Oli sobre tela. 140 x 110 cm.

Una arrogància treta de la realitat més crua i projectable damunt les dimensions “convencionals” —tràgicament convencional ací, tant se val— d’aquesta realitat, serà una constant, d’ara endavant, en la pintura de Boix. Dins i fora, serf i amo. És la postura en què es troba l’autèntic creador, o a la qual ha estat llançat, en frontalitat absoluta—¿cal fer esment de la immensa irreverència düreriana davant el Pantocràtor tradicional, la frontal supèrbia dels seus autoretrats?—, i el púdic gest de tapar-se les vergonyes amb un mocador es transforma, mitjançant el malèvol recolze de l’epígraf —recurs “literari” al qual tendeix Boix sovint, fins als termes de la paradoxa—, en un acte descaradament exhibicionista, propensió que sol adornar els individus que mereixen aquella definició.

Les temptacions de Sant Jeroni. 1969.
Oli sobre tela. 150 x 240 cm.

La Retransmissió televisiva del miracle, sàviament i minuciosament estructurada, recorda la disposició en “enfrontament” descrita, ara en una superfície no dividida, sinó ampliada, integrada —dins un mateix marc, per entendre’ns—, segons uns eixos de simetria d’efectes torbadors: joc d’“espills” més o menys reals que no ho reflecteixen tot o que reflecteixen més coses que no hi ha, segons com es mire. La intenció pamfletària que anuncia ja el títol, i que respon a una de les més rudi mentàries i operatives tàctiques de desprestigi que utilitza la propaganda política —posar en el mateix sac—, il·lustra sobre una altra de les permanents preocupacions de Boix: que l’art “aprofite” per a alguna cosa, i no solament per a omplir espais “superflus”, dotar-lo de finalitat en els dominis vitals més immediats. En aquest sentit, i per a evitar malentesos —ho anunciava ja abans—, val la pensa anotar que ell ha estat el pintor valencià que probablement més i més desplegades quadribarrades haja posat en circulació a través del cartell o del llibre, de les fundes de discs... D’un altre costat, la dispersió a què aboquen aquestes servituds, si ho són, aquestes “utilitats” —i no es tracta en exclusiva d’haver de fer front a la despesa de cada dia, per a qui com Boix s’ha professionalitzat en la pintura, sinó que cal valorar en el seu just preu l’“altre” compromís, més “romàntic”, de remuneracions sovint impossibles—, ha hagut de traduir-se en la necessitat de cultivar i en l’habilitat d’exercir procediments plàstics una mica aliens als que requereix el llenç estricte, i ha produït el doble efecte d’esmolar al màxim el vocabulari de fons, de vegades fins a la ira o la causticitat més desapiadades, i d’acréixer progressivament el domini dels recursos de l’ofici, sempre dins la urgència, però sense abdicar mai d’una obsessiva “pulcritud”.

Transmissió. 1964.
Oli sobre tela. 170 x 130 cm.

La lliçó podria ser aquesta, tot compte fet: la supervivència d’un pintor valencià al País Valencià, en el cas de Boix, ha estat possible gràcies, en primer lloc, a no haver renunciat a fer res que es pogués fer, i això sense sempre cobrar-ho i sense haver fet res que, per un principi “ètic” —personal, cívic—, no s’hagués de fer.

Oració per a una nit. 1969.
Oli sobre tela. 150 x 120 cm.

Edip i el fill de la Verònica. 1970.
Oli sobre tela. 170 x 150 cm.