MANUEL BOIX

 

[tornar a la portada de El Gest, la Mirada]

 

ALGUNES DADES PER A SITUAR LA PINTURA DE MANUEL BOIX

 

 

osep Palàcios

 

 

 

 

En l’exposició que el 1971 Boix penja, amb la companyia d’Armengol i d’Heras, al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Barcelona, la nova orientació de la seua pintura és un fet consumat. En traspassar la llinda de la maduresa, la intencionalitat de les imatges, alliberades en bona mida del llast transcendentalista, ultraterrenal, esdevé burxadorament agressiva, al temps que se simplifica, o es retrau, clarificant-se, la composició. Falconeria, feroç i sarcàstica desfilada d’ocells de presa damunt els objectes de la vida quotidiana, de violència riberesca, és potser una de les seues sèries més reeixides i coherents.

 

 

Sense llum. 1971.
Sense llum. 1971.
Tinta xinesa sobre paper. 70 x 50 cm.

Falconeria. 1971.
Falconeria. 1971.
Oli sobre tela. 170 x 150 cm.

Dibuixos preparatoris (Sèrie Agulla). 1971.

Construïda en grisos, ja no és el blanc més el negre, com fins ací, sinó el negre sobre el blanc, envaint la seua superfície, difuminant-la, matisant-la des de la base: més que un color o un to, que sempre trobarem als fonaments de l’obra de Boix, una “manera”, una fórmula que, d’ara endavant, acabarà donant un caràcter d’eixuta severitat als seus quadres, a causa de la gran força del dibuix. Li serveix de resum un quadre extraordinari, L’Arc del Triomf, refinadament brutal, en el qual irrompen, en superestructura, gairebé diria per antilogia, aquests tocs de colors suaus, localitzats, ocupant zones que convé posar en ressalt, en una mena de solució plàstica que jugarà un paper decisiu en pròximes realitzacions: si araés sobre el plomatge d’una cadernera, situada entre la vida i una mort cruel i absurda, després serà sobre l’ungla d’un puny o els llavis d’un rostre, inapel·lablement grisos, que s’implantaran els assaigs sobre els colors primaris. 1972 i 1973, en els quals els tres pintors munten unes espectaculars mostres a la Galeria Adrià, de Barcelona, a la Galeria Salom i al Col·legi d’Arquitectes, de València, i a la Sala Pelaires, de Palma de Mallorca, són anys particularment fecunds i resolutius. L’assortiment de “metàfores” de Boix s’eixampla en la línia anunciada, i s’enriqueix en detalls corrosius. Les agulles sinistres, les punxes feridores, els cucs de marxa demorada i mandíbules infatigables, s’acarnissen amb sàdica complaença damunt la crosta de les coses, sobre pells ampliades amb indiferència de microscopi. ¿És possible trobar una resposta al perquè de tanta crueltat? No gose dir que es tracte de purs i simples exercicis d’inhumanitat, gratuïts, perquè tal volta seria massa, i no sé si suposar-hi l’afany de vindicta fóra suficient, ja que no sempre resulta fàcil separar-hi el “bo” del “dolent”, segons la norma que fos, per bé que el tèrbol tancament masoquista d’un contra si mateix —Heautontimorumenos— que expliciten algunes imatges podria considerar-se, més que com “pervertit”, “induït”, estimulat per qualsevol de les múltiples seduccions de què es val “l’altre” en la seua aspiració de domini absolut. ¿Són aquestes obres, cada una d’elles, un número de registre, l’inventari d’una revolta impossible, però que consideracions “morals” impulsarien a dur fins a les últimes conseqüències, o, en el fons, alguna cosa de significat molt més personal, incitat pel ressentiment o el desencís? En qualsevol cas, pense que hi ha, sobretot, una voluntat d’alliberament, més que de denúncia, sense que aquesta siga absent del tot. La lluita sempre tindrà per primer escenari el cor de l’home,és impossible oblidar-ho, no és una operació que es planege en el buit, regida per asèptics jugadors d’escacs que no prenen part en la responsabilitat final del còmput de la sang vessada. A l’engegament de la consciència, d’un altre cantó, sol haver-hi provocacions d’aquesta mena, i és ben sabut que sovint no reacciona sinó davant el sofriment propi... Més amunt s’ha al·ludit Ribera, un dels especialistes de la tortura en el món pictòric, nascut a la propera Xàtiva: Ribera podria ser l’“altra” explicació, l’explicació “artística”, a tenir en compte tant o més que qualsevol altra, perquè, certament, la història de l’art és, en última instància, la història dels precedents o de les afiliacions. Resulta, de més a més, que una de les peces alhora més representatives i de llenguatge més agressiu en la seua subtilitat del moment—per a mi, una de les millors que mai haja pintat Boix—, porta com a títol El martiri de sant Sebastià, en homenatge i en paral·lel al mestre xativenc.

Dibuixos preparatoris (Sèrie Agulla). 1971.

L’arc del triomf. 1971.
L'arc del triomf. 1971.
Oli sobre tela. 170 x 300 cm.


Matèria morta (Sèrie Agulla). 1971.
Carbonet i oli sobre tela. 50 x 60 cm.
Rebrotins perduts (Sèrie Agulla). 1973.
Carbonet i oli sobre tela. 50 x 50 cm.
Globus (Sèrie Agulla). 1974. Carbonet i oli sobre tela.
50 x 50 cm.
Forat en diversos plànols. 1976. Carbonet
i oli sobre tela.
100 x 100 cm.
Potser no siga Ribera el “precedent” que caldria evocar, tot ben sospesat, i una mica malgrat el mateix Boix, que del reconeixement admirat porta recursos al seu terreny, i els aprofita. La història de la pintura és rica en escenes atroces, i els cossos mutilats i la sang escampada són motiu freqüent en la plàstica de qualsevol època, perquè no hi ha hagut èpoques afortunades: amb una finalitat o altra, el sofriment humà no pot deixar de ser-nos recordat, en ocasions per l’art més pur, en altres per l’art més venal, no importa això ara. Si els “suplicis” infligits/enregistrats per Boix resulten doblement colpidors, és a causa d’això que podríem dir-ne la seua “superficialitat”. Són freds, lents, i no hi endevinem un final. I és precisament a causa d’aquesta “superficialitat” que recorden —a mi se m’imposà la referència des d’un principi— una de les obres més horripilants que mai haja produït la gèlida/enfebrada imaginació d’un artista: d’un artista flamenc del XV, amb els quals tantes relacions d’admiració tàcita guarda Boix —tantes almenys com amb Ribera. Em referesc al Suplici de Sisamnés, de Gerard David, que representa, recordem-ho, l’escorxament en viu d’un jutge subornable, davant la mirada impàvida dels ministres de la justícia. Un dels trets més sobresortints que, a part d’aquella característica, presenta aquesta taula, sobretot per comparança amb les repetides escenes de martiris que ha subministrat el cristianisme, és que no remet a la venjança metafísica, sinó als arranjaments de comptes d’aquest món. Darrere la impassibilitat satisfeta de l’inquisidor que presencia la crema en la foguera de l’heretge endurit, hi ha un suport ultraterrenal, mentre que, en el transfons de l’envarada dignitat dels prohoms que testifiquen aquesta execució, no pot haver-hi sinó, com a màxim, l’ofuscada confiança en una justícia que es tracta d’apuntalar, en l’exemplaritat del càstig, sobre la integritat dels que han d’administrar-la, coses que no deixen de quedar molt en l’aire. El problema ens duria lluny, i, en definitiva, triar entre suplici i suplici no seria sinó qüestió de matisos, fins i tot en la dimensió artística. ¿Ribera o David? Ribera i David, més aviat. Tal vegada aquestes llums han il·luminat, amb els seus contrasts d’ombres, els passos que ha anat fent Boix. En qualsevol cas, i aprofundint en aquest univers de tenebres, el deliri geometritzant que aflora en altres ocasions —les quadrícules i les espirals dels quaderns que escaquegen i divideixen la imatge, que l’“esquarteren”— constitueix un element pertorbador més, com una tela d’aranya. Al mateix temps, la seqüència cinematogràfica, sempre creixent, intensificadora, en què sol disposar moltes de les sèries d’aquests anys, contribueix a la creació d’atmosferes aclaparadores. Sant Bru—anys 1972-73—, estampa per antonomàsia del silenci,és multiplicadament silenciat, no pas per la pròpia decisió, sinó per una imposició: per la força objectiva del Poder, de l’Opressió, exercida en onades incessants, cada cop més grans. L’eloqüència” de la figura, amb la seua boca cosida, darrera la qual cal imaginar la sort de tots els silenciats del món, homes o pobles, a mans d’aquells qui es beneficien del seu mutisme, ens retorna a la faceta combativa,“utilitària”, de Boix... Fora dels Països Catalans, són de destacar les exposicions que aquests anys fa a Santander, a Madrid i a Saragossa, en la Península, i a Lund (Suècia), Brusel·les i Munich, a Europa. La carpeta de serigrafies Lligat i lacrat, confeccionada en col·laboració amb Armengol i Heras sobre textos de Joan Fuster, és una de les temptatives més interessants d’aquest període, i fou exhibida a la Llibreria Anyes, de València, i posteriorment a la Nowa Grafika Hiszpanska (1976), de Varsòvia.

Imperdible. 1971. Carbonet sobre tela. 50 x 50 cm.
Full de bloc. 1974. Carbonet sobre tela. 100 x 100 cm.
Fulla en doble full. 1974. Carbonet sobre tela. 140 x 170 cm.
Darrere d’un quadern... 1979. Oli sobre tela.
60 x 90 cm.

Cicle de maig. 1975. Cicle de maig. 1975.
Cicle de maig. 1975.
Carbonet i oli sobre tela. 117 x 90 cm.

 

 







 

 

[tornar a la portada de El Gest, la Mirada]

 

Si vols escriure'm pots fer-ho a: manuelboix@gmail.com