ALGUNES DADES PER A SITUAR LA PINTURA DE MANUEL BOIX

 

osep Palàcios

Literatura, en efecte. I que conste que no porte l’aigua al meu molí, com sempre. En Acròstic, com ha quedat dit, s’esbossa un gir, bé que en Boix un canvi de direcció mai no és un gest sobtat, radical. A sota de l’aparença, sempre hi ha premonicions anunciadores que lliguen provatures anteriors, mai casuals, amb la nova proposició. La idea de progrés no admet, en el seu aspecte formal, trencaments gratuïts, desorientadors, en els quals l’evolució raonada podria anul·lar-se en el risc innecessari. La seua línia és una línia de fermesa: d’acreditament i suport d’aprenentatges. Perquè, òbviament, el risc formal o l’especulació exaltada, les “il·luminacions” innovadores, tant poden menar cap als pols oposats de l’encert o el fracàs com a la mediocre monotonia de l’atzucac, que és pitjor encara que aquella segona probabilitat. Un parell de llibres literàrio-pictòrics, si podem dir-ho així —dir-ne catàlegs seria un insult tipogràfico-moral, en aquesta avinentesa!— marcaran nominalment la duplicitat del període. Una constància, també, en Boix: l’obertura cap als extrems des d’un centre referencial, des d’on la pròpia mirada analitza i redistribueix l’entorn per a arribar a extraure’n i imposar-hi alhora l’obra creada.

Nominalment, deia: serà un referent de militància en la seua trajectòria. El primer llibre és Frontissa, que en la versió pictòrica esdevé Frontissa de fer i contrafer, una acreditació, de fet, en la insistència de refinament, com el poema—un “recitatiu per a tots els combats”— s’autoinfligia en l’ambició literària, resolt en una successió de zigazagues mètriques més expositives que no amb predomini metafòric, una eina ací secundària en la recerca de la imatge. I l’altre llibre és Alfabet —un Alfabet que passarà a retolar-se alfaBet en la seua aventura editorial—. Totes dues obres, i sense que vulga fer-ne propaganda, de qui açò subscriu, havien nascut com una exigència plàstica: en la via, doncs, de la pintura. Com a rèplica o emmirallament, malgrat els abismes de sentit que les separaven, com sempre que hem compartit l’espai d’una obra: des de la pintura, des de la literatura cap a... Qualsevol terme exaltat tindria, ací, cabuda. M’acontente amb una fórmula ben senzilla: cap al llibre.

La crispació geometritzant, dramàtica, dels fons boixans —però no perdem de vista que mots com “dramàtica” es projecten damunt la vida quotidiana com també sobre els taulons de l’escenari teatral— ens retornen al seu punt de referència indeclinable i patriòticament obsessiu, el xativenc Ribera. Com en el Doble nu, escorxat o esquerdat, com es preferesca, o segons es done preferència a una figura o a l’altra, a la vista de la matèria pètria que aflora en la de la dreta o a la barreja greixosa que corba la de l’esquerra, damunt les tènues transparències que ascendeixen al primer pla des dels relats de darrere amb les seues línies rígidament paral·leles, sense un sentit immediat, que només contribuiria a donar-los la lectura. Ací i allà, els flaixos de color, les pinzellades superposades, tapen, o obren, la imatge, creen el quadre cap a tots els racons.¿Quin quadre sorgirà de darrere de la façana de l’interrogant? Perquè, de fet, ens trobem davant la mateixa qüestió de sempre, que ens retorna, en certa manera, fins a la sèrie de les Germanies, amb aquell immens llenç sense bastidor, de fet un sudari, que acull el cos decapitat d’un dels revoltats, Vicent Peris, i que ens anuncia ¿un neoclassicisme, en els múltiples sentits que aquest terme pot arribar a significar aplicat, en el segle XX, a un art en permanent exaltació del punt i l’hora? Al cap i a la fi, aquella sèrie primerenca —però ja ben plantejada i amb respostes ben clares— no deixava de ser, tot i la seua duresa, “un reportatge cinematogràfic”, en paraules del mateix autor. Dues obres de mides excepcionals clouen la sèrie, com en aquell precedent: el Tríptic de l’Alcúdia i el Tríptic daurat de Xàtiva. El primer està constituït per tres peces quadrades simètriques. Les laterals reprodueixen el cos humà en les dues versions, masculina i femenina, de cara i d’espatles, com ja havien aparegut en el Doble Nu esmentat, però sense intervencions quirúrgiques de cap mena, sinó fins i tot púdicament estilitzades, les quals compleixen una funció d’emmarcament i projecten la mirada de l’espectador cap a la caplletra de l’Alcúdia, l’eix de totes les simetries locals: tot el llibre, per tant, ha estat aprofitat per a arreplegar aquesta significació eminent, entre els petits elements complementaris que s’escampen arreu de la peça. El Tríptic daurat de Xàtiva està disposat, en canvi, a la vella manera, amb una peça quadrada central que obren i tanquen dues ventalles. Obert, tot l’espai està dominat per la figura d’un àngel inspirada en un quadre de Yáñez de la Almedina desaparegut, que amb la mà esquerra sembla aturar el foc borbònic que destruí la ciutat i en la dreta eleva el paisatge de la Costera. Tancat, els motius iconogràfics al·ludeixen l’hora de la destrucció; una inscripció lateral, en pa d’or, resumeix, damunt aquesta anècdota d’assassinat i resurrecció, la història de la ciutat dels Borja: Xàtiva, San Felipe —casualment, el nom de l’hereu de la corona hispànico-borbònica actual, com el de qui menà destruir-la, Felip V de Borbó—, XÀTIVA. Tot aquest repertori s’intercala amb una estada del pintor, entre el 1987 i el 1991, als Estats Units, on el 1988 es féu una exposició de dos dels Tirants de Boix, el calcogràfic —ja conclòs i les figures del qual es reprodueixen en dos llibres publicats en anglès per a la circumstància— i la versió per a joves de Maria Aurèlia Capmany, en The Spanish Institute de Nova York. Allí il·lustrarà, per a una prestigiosa editorial americana, un Quixot senzillament deliciós. Seran uns anys, aquests, de rica creació gràfica: cartells, com el de la Mostra de Cinema del Mediterrani, o el que féu sobre el Tirant per a una frustrada exposició a l’Ajuntament de València; caràtules per a un compact amb la música del Tirant interpretada per l’Orfeó Navarro Reverter i la Capella de Ministrers; llibres “infantils” tan impressionants com El pardalet sabut de Josep