ALGUNES DADES PER A SITUAR LA PINTURA DE MANUEL BOIX

 

osep Palàcios

Manuel Boix ha nascut a l’Alcúdia (la Ribera Alta), el 1942. Entorn del 60, per relacions comunes, conegué Alfons Roig, que va convèncer la seua família perquè el deixassen estudiar. Del 1961 al 1966, assistí a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, de València. Durant aquests anys d’aprenentatge, simultanejà amb els exercicis escolars el conreu del pop-art més agosarat, que era la moda del moment. Una de les obres característiques d’aquesta etapa, i ja d’una certa ambició, és Ferros damunt la taula, amb què concursa al IX Saló de Tardor (1963). Des del 1962, Boix ja havia començat a exposar, en personals i en col·lectives. Les que el 1964 féu a ARS, de Montcada de l’Horta, i a Martínez Medina, de València—impulsada aquesta pel pintor i catedràtic Joaquim Michavila—, són referències a tenir en compte. L’última de les esmentades tindrà, de més a més, efectes transcendentals a la llarga, per qüestions que des

Estudi preparatori per a Les temptacions de Sant Jeroni. 1966.
Oli sobre tela. 85 x 64 cm.

del punt de vista artístic han de ser considerades més aviat com de propina. Allí va entrar en contacte amb personatges que, com Joan Fuster, Vicent Ventura o Raimon, aconseguiran una gran projecció cívica, en una línia molt concreta. Eren moments en què començava a perfilarse el recobrament nacional del País Valencià, i aquella circumstància determinarà en el pintor una presa de partit, que, al seu torn, repercutirà de manera decisiva en moltes de les tasques que emprendrà en el futur. També en aquest 1964, significatiu per tants conceptes, presenta al V Saló Internacional de Març, de València, amb els seus companys d’estudis Armengol i Heras, l’obra Trilogia monoteista, de la qual cada un d’ells havia pintat una peça. La compenetració dels tres, a l’hora d’enfocar una empresa comuna, però sense que això supose en absolut supeditacions ni servilismes, té en aquest tríptic un exponent memorable. El seu funcionament al mateix temps solidari i lliure —referència conjunta, que els ha fet haver de suportar etiquetes que no els encaixaven als tres, si més no en igual mesura; treball per separat, però sense ignorar-se els uns als altres, sinó enriquintse amb l’experiència o el consell del company; sales d’exposicions sovint compartides—, ha donat feliços resultats fins ara mateix. L’exposició que el 1966 feren a la Gallery Bique, de Madrid, primera sortida a l’exterior, es muntà a base d’obra d’aquest període, i en certa manera el liquida.