L GEST, LA MIRADA:
UNA EXPOSICIÓ UN CATÀLEG

Josep Palàcios-Vicent Josep Escartí

A l’hora d’acompanyar aquesta exposició de Manuel Boix amb un catàleg, se’ns presentaven diverses opcions. Obeïen, aquestes, a les diferents possibilitats d’il·lustrar amb paraules l’obra plàstica de l’artista. De fet, no es tractava d’una de les exposicions anomenades “antològiques” —ni ho pretenia—, i tampoc es configurava com una exposició de peces noves solament: hi ha quadres, escultures, il·lustracions, obra gràfica i alguna cosa més. Per això, davant un repertori tan ample, amb una part que ja havia estat donada a conéixer —més o menys—, i una altra part absolutament inèdita, s’imposava una solució de compromís. Per tant, amb una heterogeneïtat tan accentuada com la que teníem davant, quant al material seleccionat i a exposar, no podíem fer una cosa diferent, pel que correspon als texts, a la que, en principi, oferim ara en aquest llibre: seguint les mateixes pautes que havia adoptat el pintor, volíem conjugar, en la mesura d’allò possible, uns criteris que s’ajustassen a la realitat i als desigs de l’artífex de l’exposició.

És per això que en el catàleg hem procurat, en primer lloc, donar la possibilitat al lector —a l’espectador— de conéixer el màxim d’obres de Boix, i així el nombre de reproduccions fotogràfiques és ben generós. Les imatges parlen per elles soles, i qualsevol aportació, per molt acostada que estiga a l’obra plàstica, sempre serà, inevitablement, subjectiva. Això no té res de dolent, com es pot ben suposar. Però, de vegades, per damunt de les possibles interpretacions que fem cadascú de nosaltres, hem de pensar que hi ha, per part de l’autor, una recerca de la bellesa, una recerca del plaer estètic, que de cap de les maneres pot ser “substituït” per unes paraules més o menys encertades, més o menys explicatives del treball de l’artista.

Ara bé: també ens calia aportar un gra de literatura a aquesta important exposició de Boix, no cal ni dir-ho. Entre altres coses, perquè Boix sempre s’ha vist acompanyat d’escrits literaris al llarg de bona part de la seua ja dilatada trajectòria com artista i, en part també, perquè ell no hauria sabut concebre una exposició com aquesta sense uns escrits que la unificassen. D’ell, en alguna ocasió s’ha dit que fa una “pintura literària”, i un qualificatiu com aquest no és, ni de bon tros, fortuït. La pintura de Boix, la seua l’escultura, els cartells o els seus gravats —sense tenir en compte, ací, el que cau dins la il·lustració de llibres en estat més o menys pur—, en moltes ocasions contenen metàfores, relats, històries explicitades o implícites, visibles o deliberadament amagades. Per dir-ho d’una altra manera, la seua obra permet a l’espectador atent fer unes lectures poc o molt determinades per l’artista, però, a la fi, ell sempre l’incita a elaborar un cert relat al voltant d’una seua obra, amb la intenció de suggerir-li un sentiment, una opció, una opinió, un desig... En definitiva, el missatge de Boix, en els seus quadres prenyats d’imatges “literàries”, vol no deixar indiferent el qui se’ls mira. L’artista plàstic “narra” alguna cosa, com si d’un escriptor es tractàs.

En el sentit apuntat més amunt, aquest llibre de Boix, més que sobre Boix, l’hem volgut deliberadament heterogeni. En un esdeveniment com aquest, no podia faltar, iniciant l’aplec dels texts, un escrit d’un dels intel·lectuals valencians de més renom de tota la història: Joan Fuster. D’ell hem reproduït un paper pel qual Boix sent una especial predilecció: “Manuel Boix, pintor” (extret de Tres assaigs sobre Manuel Boix, 1981), el qual, tot i el pas del temps, continua sent un escrit clau per tal de comprendre la seua producció, en especial pel que afecta els primers anys. No debades Fuster ha estat un dels pocs pensadors que, de casa nostra estant, es va saber mirar la història de l’art d’una manera tan lúcida que en va poder fer una síntesi encara tan abellidora de llegir com El descrèdit de la realitat (Palma de Mallorca, 1955). Un precedent vàlid, potser, només el sabríem veure en la Història social de l’art i de la literatura, d’Arnold Hauser, publicada en anglès, per primera vegada, el 1951. En castellà, Hauser només arribaria el 1964, i el 1966 ho faria en la nostra llengua. Per tant, una visió de l’art de Boix escrita per Fuster és una peça impagable.

Cobrir les etapes següents de la producció de Boix, també ha resultat senzill. Per un costat, Josep Palàcios ofereix una relectura d’alguns seus escrits publicats anteriorment i afegeix noves aportacions en la mateixa línia; arriba, cronològicament, fins als anys d’estada de Boix a la ciutat de Nova York —del 1987 al 1991— i els primers anys del retorn, amb els inicis d’El punt dins el moviment. Després, Vicent Josep Escartí s’encarrega de fer una sèrie d’aproximacions a l’obra de Boix, des dels anys 90 fins a l’actualitat, i redacta els comentaris puntuals que acompanyen el conjunt d’obres que configuren aquesta exposició. També específica per a aquesta mostra és l’aportació d’Abel Guarinos, que reflexiona sobre alguns aspectes molt concrets, lligats al món del teatre i de la il·lustració del llibre infantil, i també dels cartells. Per últim, un apartat final conté una selecció bastant àmplia de la bibliografia generada per Boix — com a il·lustrador— i de la que s’ha produït a partir de la seua obra. Amb això —i sobretot amb la selecció de les imatges que s’escampen pertot arreu del catàleg—, un qualsevol lector —un qualsevol espectador—, podrà ajudar-se per a portar avant una aproximació a l’obra d’un dels artistes valencians més importants del nostre temps.

Una tasca com aquesta, complexa, pacient i no exempta de les complicacions i els problemes inerents a un projecte d’aquestes dimensions, no s’hauria pogut portar a rams de beneir sense la col·laboració d’institucions i particulars als quals voldríem, ara, donar-los les gràcies. En primer lloc, a la Fundació Bancaixa, que sempre es mostra sensible a la cultura dels valencians, i sense el mecenatge de la qual res de tot açò no s’esdevindria. També, als propietaris d’obra de Boix que l’han cedida per a la present exposició o han permés que se’n fessen fotografies i es reproduesquen ara. Finalment, voldríem agrair a Anna Boix, Josep Enric Estrela i Jose Manuel Carrillo, el treball pacient de recerca i de selecció bibliogràfica, i, encara, a la resta d’amics que, d’una manera o d’una altra, han aportat el seu esforç o el seu entusiasme perquè un projecte de les dimensions d’aquest arribàs al bon port en què ara entra.

J.P.-V.J.E.