MANUEL BOIX, PINTOR

oan Fuster

1/

¿Quan podem dir d’un artista que ha arribat ja a la seua plenitud? La mateixa paraula “plenitud”, rutinàriament convencional, resulta també una mica ambigua, i suggereix potser connotacions de judici d’aparença definitiva. Però, de fet, es tractaria d’una altra cosa: d’apuntar l’evidència d’un estadi de treball on el domini dels recursos expressius i el propòsit creador s’han identificat i se’ns pressenten com indissolubles. Hi queda superada, i per sempre, l’etapa de les provatures, dels mimetismes maquinals, de la perplexitat en les intencions. Demà, sens dubte, l’obra —obra viva, al capdavall— tindrà una peripècia distinta. ¿Per què no? En ella, tanmateix, trobarem certificada, en una continuïtat gairebé biològica, una via segura de realitzacions renovades. Si més no, això és el que l’experiència històrica mostra i demostra.

Jo m’atreviria a afirmar que Manuel Boix, avui, és un pintor ingressat en la “plenitud”. És jove encara: va nàixer l’any 1942. El problema, de tota manera, no depèn de l’edat sinó de la reflexió i de la perspicàcia que cadascú hi posa, i del dur aprenentatge de l’ofici, fins i tot en el sentit més acadèmic del terme. Perquè, ai!, en art, tot acaba sent “acadèmia”... Boix hi ha arribat a través d’un llarg esforç que, entre vacil·lacions i intuïcions, desemboca finalment en un “estil”. ¿Provisional? Esperem a veure-ho. De moment, “un Boix” ja el reconeixem de seguida com “un Boix”. Vull dir que els seus llenços vénen marcats per una personalíssima opció, tant en els temes com en la forma d’assumir-los. Podrà “agradar” o no. No ho sé. A mi, m’agrada. ¿I és això, que ens “agrade” o no, l’última instància, en el territori de l’“art”?

No seguiré el fil de l’interrogant. La serietat de les valoracions “estètiques” no té cap base objectiva. Rectifique: Només té la base objectiva d’una acumulació successiva d’adhesions i de refusos, precisament subjectius, però cohesionats per uns determinants culturals molt concrets. La presumpta “ruptura” de les avantguardes no ha fet més que promoure una alternativa similar. Les avantguardes del primer quart del segle han estat higiènicament positives: “tot és possible” era la seua conseqüència. El saldo ha estat brillant, efectiu, dinàmic. Amb molta superxeria intercalada. Però ¿podia ser altrament? “Ruptura” foren els moviments d’avantguarda, que, a hores d’ara, seixanta o setanta anys després, poden semblar- nos infantils o irrisoris.

Exposició a l’IVAM, Boix, Heras, Armengol,
València 1995.

¿Puc allargar la meditació saltant a un altre nivell? Un personatge de Dostoievski deia: “Si Déu no existeix, tot és permès.” Un altre, no sé si de Sartre, retrucava: “Si hi ha un Déu, no hi ha llibertat.” Són uns plantejaments metafísics penosos i, sobretot, superflus. Només que, en el fons, esquematitzen una situació, en la qual l’“art” implanta la seua oportunitat de revolta. Les avantguardes destronaven la “tradició”. ¿A canvi de què? D’una “llibertat” que havia de xocar immediatament amb una paradoxal absència de límits. Deixant de banda les figures genials —Picasso, Miró, Chagall, Braque, Rouault, i algú més—, la derivació corria el perill de la innanitat més absoluta. Un axioma s’imposava: “l’artista sempre té raó”, faça el que faça. Per pal·liar-ne les excrescències absurdes, convenia advertir l’artista: “Sàpies el que fas, i fes el que vulgues.”

Manuel Boix “sap” el que fa. Com molts d’altres. No tants com podríem imaginar, però. Boix no s’ha deixat endur per les temptacions fàcils ni per les fórmules de moda. Ha procurat triar el seu camí, al marge de les seduccions banals. Ell, des d’un principi, ha estat un pintor“realista”. “Realista” ¿de quin “realisme”? Salvador Dalí, en la dècada dels 30 si no m’erre, propugnava un “descrèdit de la realitat” —l’etiqueta és seua— que, pràcticament, consumaren els “abstractes” i els “informalistes”. Entrats els 60, a tot arreu del món germinava una reacció de signe complex, dins la qual la “realitat” —la realitat “sensible”— recobrava un protagonisme decidit. D’on els venia l’estímul, no ho sé; però Boix, i els seus amics Artur Heras i Rafael Armengol, el captaren de seguida. Tots tres, amb un Tríptic monoteista, l’any 1964, s’implantaven en el nou corrent. Aquell Tríptic mancomunat no passava de ser un balbuceig innocent, encara. Era, també, un inici ferm.

2/

Deixaré de banda, ací, el problema del “marc local”: d’això que, per entendre’ns, solem anomenar “pintura valenciana”. Jo no gose ficar-m’hi. En part, i tangencialment, he viscut la petita peripècia de les arts plàstiques al País Valencià durant la llarga “postguerra” del Franquisme, amb l’anecdotari penós de les il·lusions frustrades pel provincianisme. Hi tenia bons amics, acudia a les seues exposicions amb una assiduïtat que avui no em puc permetre, i poc o molt els envejava la tossuderia que aplicaven a la seua labor i que la gent de lletres a penes aconseguíem valorar. El meu testimoniatge, siga com siga, no hi seria prou eloqüent. Ni la meua capacitat de memòria arribaria a puntualitzar els episodis i les conseqüències. De més a més, el tema demana una objectivitat rigorosa i una informació àmplia, que se m’escapen.

Ja ho farà algú, algun dia. Esperem-ho. Diré de seguida que, per a mi, la “història” de la pintura valenciana sota el Franquisme és una parcel·la de la “vida cultural” d’aquest país sense precedents i sense comparacions: més rica en efervescències intuïtives, més oprimida per la mediocre esperança del mercat, i més ambiciosa en les seues propostes. Caldrà estudiar-ne l’evolució, revelar els condicionaments socials que la cohibien i contra els quals era necessari lluitar, explicar la lògica de les emigracions i de les postergacions. Per situar l’obra de Manuel Boix, com la de molts altres artistes indígenes més o menys de la seua generació, hauríem d’aclarir el “context” en què han procurat realitzar-se. Que no seria solament parlar de pintura: també d’economia, d’ideologies, d’opció nacional, de lluita de classes, de política... Els noms valencians emergits d’aquesta etapa són importants: uns quants. Alguns, amb crèdit internacional. ¿A partir de Manolo Gil, per exemple? En tot cas, ni en la literatura ni en música ni en els altres rams de la “creació”, el País Valencià ha produït uns equivalents tan cotitzats.

Però jo em preguntava quin era el “realisme” de Boix: quina mena de “realisme” és el seu, ara. Els crítics de diaris i de revistes, en fer la recensió de les exposicions de Boix, han acudit a la terminologia usual, sense saber el que deien. Li han col·locat la designació de “realisme màgic”, més d’una vegada. ¿I què vol dir “realisme màgic”? És com dir un “cercle quadrat”. Ja és admissible en tant que paradoxa: amb paradoxes, de tota manera, mal podrem entendre’ns. ¿“Hiperrealisme”? Potser per aquest cantó ens acostaríem més a una definició. El prefix “hiper” potencia la cosa. I una “realisme” qualificat d’“hiper” ens retrotrau al trompe-l’oeil: a un trompe-l’oeil ben particular. Unes tècniques “formals” només factibles des d’uns mitjans —“òptics”— sofisticats, el duen a la cal·ligrafia meticulosa i a la còpia de l’espill.

En aquest aspecte, el virtuosisme de Manuel Boix és admirable, fins i tot desconcertant per la seua pulcritud. Prové d’un càlcul i d’una destresa que, ja en ells mateixos, tenen o pretenen el sentit profund de la formulació literal de les imatges, convertit per la pròpia energia “significativa” —¿“significadora”?— en l’enunciat de tot un món d’experiències i d’angoixes. També això és un “estil”: un estil que es nega a l’estilització i s’aferra al dictamen implacable de l’ull. La proposta estètica de Boix no es pot separar d’una proposta ètica subjacent. Quan Boix veu una cosa, la judica, i ens la comunica amb un rigor gràfic esborronador. La distorsió, l’èmfasi que imprimeix a les “figures” l’expressionisme tradicional, no el tempta. Li basta triar els elements visuals que l’han colpit, i els trasllada al llenç, al dibuix, al gravat, a la serigrafia, amb una perversa passió d’exactitud. La mà de l’artista, així, voldria ser anònima. La clàssica “pinzellada” —la pinzellada “personal”— hi desapareix.

Si jo fos un crític d’art com Déu mana, ara fóra per a mi un bon moment d’especular amb algunes paraules crucials. ¿La pintura de Boix —i la dels qui estan en la línia de Boix— és encara “pintura”? ¿No serà una “contrapintura”, o una “antipintura”? Abolit el pinzell, o reduït al mínim, hi perdura, tanmateix, l’ull. Perquè Boix, en aquesta direcció, tria: no transporta als seus quadres una “realitat” qualsevol, sinó que en selecciona els fragments que li convenen, i els eleva a una condició simbòlica. Potser el terme adequat no és aquest: la referència al “símbol”. Més que “símbols”, en l’obra de Manuel Boix hi ha “detalls”: documents. Hi ha, sobretot, el fet que Boix és un “pintor” que converteix en denúncia tot el que toca: tot el que veu. No és l’únic. Però d’ell parle ara.

3/

L’àrea “figurativa” de Manuel Boix ve últimament centrada en uns temes excitants, o excitats. El de la guerra i la repressió de les Germanies n’és un, i ben treballat. Boix s’hi ha deixat emportar, en aquesta sèrie, pel seu instint de la “caricatura”. En el fons, Manuel Boix no sap obviar una lleugera inclinació al sarcasme, natural. Quan Boix “retrata” l’emperador Carles V en el seu cicle de les Germanies, ho fa amb una punta d’ira i amb molta ironia. En canvi, els nostres revolucionaris del XVI se li converteixen en una “estampeta” quasi religiosa. El cadàver d’un dirigent agermanat li mereix a Boix uns quants metres de tela: és una transcripció dolorosa, la d’un cos humà ofert a la mort inhumana, la “víctima social”. El tracte que Boix dóna a l’un i a l’altre, al rei i al revoltat, explicita moltes coses. Vol dir, al cap i a la fi, que l’“hiperrealisme” és una militància, i que Boix es decanta per una...

I hi va més enllà. Manuel Boix ha pintat la misèria, ha pintat la derrota, ha pintat la destrucció, sobretot una autodestrucció. Són cucs que roseguen, són pintures antigues reproduïdes en un estadi de deteriorament, són totes les metamorfosis d’una corrupció imaginable. El puny que ofega un ocell, o que sàdicament l’acarona. O l’agulla que recosiria una tela de sac. O... La temàtica de l’artista ja demana un estudi: sincrònic i diacrònic. Com a denominador comú, em sembla, hi hauria això: una concepció patètica de la vida, i de la història, i de la vida-història- futur. Jo diria que Manuel Boix és un pintor “pessimista”. Però el seu ús de la “veritat” —els documents que inventa— té una excitada inferència provocativa. I és tota una concepció del món: una imago mundis.

Hi estarem d’acord o no. Tant se val. Ell, l’artista, Boix, continuarà —o seguirà— la línia que s’ha proposat. És un testimoni del nostre temps, de la nostra societat. És, també, un testimoni “romàntic”. En la pintura de Manuel Boix endevinem els gèrmens d’un irracionalisme palpitant. En la seua pintura, aparentment freda, hi ha molta, massa emoció. ¿Massa? Potser no. Cadascú és ben lliure de ser el que és —¿qui ho impediria?— en l’espai de l’art. Sempre he dit que “l’artista té raó”, faça el que faça. El senyor Maragall, ens uns versots, deia: “tot és bell: el verd i el vermell”. La qüestió és que ara ja no ens preocupem del “bell”. Quan ens acostem a l’“art”, hi busquem alguna cosa més que l’“estètica”. Hi ha tantes “estètiques” en el mercat! ¿Hi ha clienteles suficients per a totes? El pintor, en el fons, és un home d’ofici: que vol guanyar-se la vida —el jornal!—. I per ací em perd...

Manuel Boix és un pintor “singular”, a nivell de plantejaments i de resultats, que recull diàfanament les confuses angúnies col·lectives d’ara i d’ací. Darrere les seues figures intuïm la palpitació, sovint ombrívola, d’un dolor humà que intenta recuperar-se en la denúncia, i on el repertori sencer dels objectes ascendeix a símbol imprevist d’una vida desolada. Boix sap extraure’n el lirisme latent, i el tradueix en termes contundents. L’“hiperrealisme”, en el procés de la seua creació, esdevé concepte, ressonància màgica, penetració al·legòrica.

Retrat de Joan Fuster. 1984.
Carbonet i oli sobre tela. 150 x 150 cm.