MUNTATGE DELS EQUILIBRISTES PER A L’ESPAI REDÓ

bel Guarinos

El mot francès jouer ens parla d'actuar, de representar un personatge, i, de rebot, en aquest cas concret, ens introdueix en el màgic món que configuren els equilibristes de Manuel Boix.

Amb la mateixa facilitat amb què Miquel Martí i Pol feia versos amb les paraules, les mans de Boix juguen amb la cera i enllesteixen sèries senceres de petites escultures que, una vegada foses en bronze, esdevenen divertits personatges carregats de consciència i virtualitats. Ho testifiquen les obres que a partir de 1993 s'arrepleguen en les exposicions -i en els seus corresponents llibres- Els equilibristes , El laberint i les nostres ombres en el mur i Otó (Una terrassa perquè hi transiten, pels contorns d'Otó, uns equilibristes), així com també en els treballs específics per al cartell del Dia Mundial del Teatre de 1994, que -a proposta dels professionals valencians de les arts escèniques i de la mateixa institució convocant- esdevé anualment el trofeu dels Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana (per entendre'ns: els Oscar del teatre i la dansa valencians), o en l'equilibrista- lector amb què l'editorial Bromera premia els guardonats del seu concurs literari, o en l' homenet que ix del cap de l' homenot Joan Fuster i que il·lustra el llibre Terra en la boca ,... i, en una altra proporció, en els xiquets que presideixen la plaça de l'Ajuntament d'Albalat de la Ribera -en bronze i rajola- i en la peça Piràmides unides per l'àpex, en bronze i ferro oxidat.

Pel que fa als esfilagarsats cossos nus d'aproximadament nou centímetres d'alçada que reposen tant sobre bronze com sobre pedra o que pengen d'un filferro, podrem aventurar-nos a pensar que aquests jocs amb figures i temptatives contra la llei de la gravetat ja estaven des de fa molts anys en el subconscient de l'escultor-pintor. Tot i que -òbviament- amb una altra tècnica, ens ve al cap algun dels seus dibuixos en La serp i el riu , treballat amb l'escriptor Josep Palàcios, o en el xiquet que fa equilibri amb un monopatí sobre un pedestal en Socrate , amb text en francès de Pierre Moessinger, o algunes posturetes del volàtil Quixot de l'edició anglosaxona, o el Sant Jordi del cartell del II Festival de Teatre i Música Medievals d'Elx, perillosament penjat en la corda de l'araceli del Misteri... I -justament- en l'equilibrista de la corda en la versió per a xiquets que del Tirant lo Blanc féu junt amb Maria Aurèlia Capmany.

I pel que fa als suggeridors caps de bronze sobre llarg i estret pedestal cilíndric, l’espectador hi podrà —en veure’ls — seguir submergit amb la imatgeria boixiana anterior i, sobretot, amb el Boix més actual, radical en la forma i compromès en el contingut. Són els caps —les cares!— d’uns personatges carregats de significats i de matisos que l’escultor-escenògraf de vegades prefereix presentar-nos emmarcats amb petits telons de fons i també —per a incidir encara més en la força dels trets de cadascun— en primeríssims primers plans: el rostre pur i dur d’un desorientat, el crit d’un immigrant, el clam del desencís...