MANUEL BOIX

 

[tornar a la portada de El Gest, la Mirada]

 

MANUEL BOIX I LA MULTIPLICITAT DE LA SEUA OBRA IMPRESA

 

 

bel Guarinos

Des de sempre havia tingut la impressió que l'obra del Manuel Boix com a il·lustrador de llibres i cartellista tenia una vastitud més que considerable. Però ara m'he adonat que la seua obra impresa o reproduïda és inabastable: quasi un centenar de llibres il·lustrats i més de doscents cartells. I aquesta xifra de materials podríem ampliar- la en una altra ocasió si hi afegíem les portades de discs, de llibres, de revistes, les postals... i fins i tot algun que altre trencaclosques.

 

 

 

 

 

És possible que la magnificència de la seua obra pictòrica i escultòrica haja eclipsat l'atenció i els comentaris de crítica i de públic cap a la seua faceta d'il·lustrador, en la qual, per cert, manté la mateixa singularitat. La repercussió dels seus gravats del Tirant lo Blanc i el fet d'haver rebut -el 1980- el Premio Nacional de Artes Plásticas per l'obra gràfica, són dues excepcions a la norma.

Només finalitzar els estudis a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles, el 1966, ja va rebre el primer encàrrec de l'editorial Doncel de Madrid i, de seguida, vingueren altres propostes, entre les quals destaca el llibre per a xiquets Yo soy el fuego (1970) d'Ediciones Altea, traduït després al català ( Sóc el foc ), al basc ( Sua naiz ), al francès ( Je suis le feu ), a l'anglès -en dues versions: canadenca i anglosaxona- ( I'm the fire ), a l'italià ( Io sono il fuoco ) i al portuguès ( Eu son o lume ). Del mateix any és la carpeta Lligat i lacrat , sobre texts de Joan Fuster.

El 1974 el llibre Veles i vents li dóna l'oportunitat d'il·lustrar en un mateix opuscle texts de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Enric Soler i Godes, Joan Brossa, López Chavarri, Joan Maragall, Martínez Ferrando, Salvat- Papasseit, Sanchis Guarner, Teodor Llorente, J. Mª de Sagarra, Josep Palàcios, Carles Salvador, Ovidi Montllor, Joanot Martorell i Ausiàs March. Veles i vents refà en part Un món per a infants , el primer llibre amb intenció didàctica de la nostra literatura que coordinà Joan Fuster i que, poc després, redistribuí i amplià Ferran Zurriaga. Els dibuixos de Veles i vents estan fets a una sola tinta i encara desprenen el seu gust pel pop-art, sobretot en les trames de punts i en la utilització de les vinyetes de còmic, com passa també en el Llibre d'anar anant (1982), d'Empar de Lanuza, també il·lustrat per Boix.

En aquestos dibuixos ja trobem indicis del que serà la seua imatgeria posterior i del que està fent sobre llenç. Recordem el colom de l'oli Pegunta , les caderneres de l' Arc del Triomf , i l'aiguafort Ocells . I els mateixos ocells són una de les primeres apostes pel luxe bibliòfil i per les qualitats estètica i literària d'un gruix de llibres "A la Ribera del Xúquer" que il·lustra, dissenya i edita amb l'escriptor Josep Palàcios.

En "A la Ribera del Xúquer", l'artista plàstic i -ara també- tipografista i editor esdevé narrador o escriptor; i l'escriptor -també editor, tipografista i dissenyador de llibres- esdevé pintor o il·lustrador. Tot un joc al qual se sotmeten des de 1978 i que els ha fet treballar conjuntament en més d'una trentena de llibres, incloent- hi des de l'edició bibliòfila de l' Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana a un parell d’opuscles propagandístics de les senyes d’identitat valencianes, 25 d’abril, Dia de les Llibertats del País Valencià i El Dia Nacional del País Valencià, on Boix pinta a una tinta una sèrie de personatges entre els quals inclou un infant i una cigonya que es repetiran en diversos llibres i cartells, com en el darrer gran còmic d’ambdós (50 cm x 34’5 cm): hiverN/vOl/ rEvol/eStiu, ara amb la col·laboració d’Empar Nogales.

No obstant això, la major part dels llibres “A la Ribera del Xúquer” tenen el seu origen en l’obra pictòrica i escultòrica de Boix perquè són el catàleg sui generis de l’exposició que pertoque: Alfabet, El punt dins el moviment, Otó, 33 cops de daus, El rostre... Però en altres ocasions el punt inicial és un text de l’escriptor suecà que s’il·lustra amb obra feta a posta per l’artista alcudienc: Devastació de Ticromart, Les quatre estacions, La línea de la mar... Amb aquest tàndem bibliòman tota la casuística editorial és possible. I sabem que han arribat a fer una tirada d’un únic llibre; i que fins tenen fet el llibre que mai no s’ha imprès, ni s’imprimirà, il·lustrat amb dibuixos al grafit: Cucanya; i que en un mateix any, el 1981, són capaços de fer tres joies literarioplàstiques —Ocells, miralls, Devastació de Ticromart i Escrit i gravat, aquest en companyia— i una perla de crítica plàstica —Tres assaigs sobre Manuel Boix, amb texts de V. Aguilera Cerni, J. Fuster i J. Palàcios il·lustrats amb obres de Boix de 1962 al 1981.

Acostumen a ser llibres de gran format (35 x 25 cm), de gran bellesa formal, valorats pels impressors i pels bibliòfils de tot l’estat espanyol, de tirades numerades i amb excelsos colofons que, si te’ls arrimes a l’orella, desprenen sintonies de Schubert, Bach, Biber, Monteverdi, Gesualdo, Beethoven, Marais... i, allà més lluny, Vivaldi. Si encara no els coneixeu, proveu, per exemple, amb El rostre. Les meues veus contra mi mateix (2002), que pot considerar- se un dels seus llibres millor impresos.

Com es constata amb un plànol geogràfic a la mà, les Riberes Baixa i Alta del Xúquer s’uneixen per un parell de projectes de bibliofília: el ja al·ludit i el que empeny la major edició il·lustrada i acurada que mai s’haja vist en la nostra llengua: el Tirant lo Blanc d’Edicions A la Tercera Branca. Una empresa el nom de la qual ens volia fer veure que el País Valencià és una part de tot un àmbit lingüístic i que fou creada exclusivament per tal de portar a bon port aquesta edició. El triomf artístic del Tirant fou absolut: per primera vegada la qualitat de les il·lustracions estava a la mateixa altura que el text de Joanot Martorell. Els vuit medallons a color i els quaranta-vuit gravats que il·lustren l’obra, alguns de grans proporcions —un metre de llargada—, propiciaren una exposició monogràfica itinerant. El conjunt del treball, imprès en quatre volums en gran foli, féu que s’escrivís molt sobre l’edició —fins arribà a publicar-se un llibre en anglès sobre la història del text i les seues característiques concretes. Entre d’altres coses, els valencians començàrem a veure la València tardomedieval, ja renaixentista, que Boix dibuixa.

 

 

 

 

Ací el Boix gravador ens presenta una obra de trets ben singulars i que podríem qualificar de gravat total, parodiant el terme novel·la total que Vargas Llosa aplicava al Tirant lo Blanc, no una novel·la de cavalleria, o fantàstica, o històrica, o militar, o social, o eròtica, o psicològica... Tot això junt i res exclusivament: o tot això i més coses.

 

 

Com que el primer dels volums apareix en juliol de 1979 i el quart i últim en octubre de 1986, els gravats arrepleguen imatges dels seus quadres a carbonet i oli: el primer dels aiguaforts del primer volum deixa entreveure l’oli Versió femenina, que quedarà sempiternament en l’univers boixià. En altres casos se simultanegen cronològicament un motiu o una idea en les dues tècniques diferents i per a ambdós formats amb la sèrie Deu imatges sobre les Germanies. Els gravats del Tirant s’han passejat per gairebé totes les comarques valencianes i molt més enllà, s’han reproduït en dotzenes de revistes i publicacions, i una quinzena han servit per a il·lustrar, ara en impressió ofset, una versió reduïda del Tirant destinada —sobretot— a públic adolescent, la qual ja va per la quaranta-una edició.

En la configuració de la visió col·lectiva —estilitzada, bella i neta— de la fi de l’Edat Mitjana a què abans al·ludíem també ha col·laborat el Boix aquarel·lista i dibuixant que il·lustra els contes El pardalet sabut i el rei descregut, de Josep Palomero (1982), Vent de juliol, de l’erudit i novel·lista Vicent Josep Escartí (1998), i les 56 coloristes i minucioses aquarel·les per a l’adaptació del Tirant lo Blanc a càrrec de Maria Aurèlia Capmany (1989).

Algunes d’aquestes obres ja han pegat la volta al món per la perfecció tècnica, tot seguint la seua línia miniaturista i detallista. És aquest el Boix que connecta amb el Boix escenògraf de, per exemple, Quatre històries d’amor per a la reina Germana, de Manuel Molins, en producció del Grup 49, o de La Mandràgora, de Maquiavel, produïda pel Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana i amb la qual obtingué el Premi a la millor escenografia en els Premis de les Arts Escèniques de l’any 1995. També es perfila en aquests dibuixos el Boix figurinista que reflecteix el llibre Capitania cristiana Cids, amb el disseny del vestuari per a més de 70 persones i per a un ample grup de cavalls, el 1998.

I, per tancar aquest capítol, no podem oblidar el Boix cartellista: Lluís de Santàngel, Els Borja, valencians universals, L’Alcúdia: 750 anys, Any del Tirant i un llarg etcètera; ni el Boix escultor dels cinc Borja de la plaça de l’Escola Pia de Gandia, que, com a maqueta, foren el leit-motiv i els elements fotografiats per Àlvar Ruiz en el llibre Els Borja, valencians universals (1992).

Els anys vuitanta i noranta també foren ben fructífers pel que fa a la il·lustració de llibres infantils o per a adults que no tinguen res a veure amb la València del XV. Des de l’imaginatiu i didàctic Les faldilles de l’àvia (1981) —traduït posteriorment al castellà—, al Cançoner del duc de Calàbria (1984), de Vicent Andrés Estellés, amb sensuals aquarel·les que recorden la pornografia del quadre Mart i Venus, passant per l’original llibre-acordió La serp, el riu (1986), amb text de Palàcios, i finalitzant amb una sèrie de llibres fets durant el període en què visqué i treballà a Nova York (1987-1990).

El fet que singularitza La serp, el riu respecte de tots els altres llibres és l’estructura del dibuix i del llibre, ja que el primer dels seus dos volums consta d’una única plana que reuneix articuladament les trenta-cinc pàgines del llibre. El segon volum arreplega el text de Palàcios, amb una composició més tradicional per a l’espai de les il·lustracions, reduïdes i aïllades. Una altra de les curiositats del llibre és que a les escates del vertebrat hi ha frases incrustades. Aquest és un fet anteriorment assajat per Boix en algun dels dibuixos de Les faldilles de l’àvia, però que ara arriba a un punt extrem en la relació text-dibuix.

L’oportunitat de barrejar dibuix i tipografia (o dibuix i text, o Boix i Palàcios) s’ha repetit en altres ocasions: cartells, portades de discs o de llibres i en el vers de la Cúpula de la Casa de Cultura de L’Alcúdia (2003). Com que La serp, el riu és un treball d’il·lustrador i d’escriptor, en una ocasió vaig tenir la gosadia de preguntar-los on havia estat el germen de l’excel·lent idea. Boix en culpabilitzà Palàcios i Palàcios Boix. A partir d’aquell moment comencí a entendre el seu afer a quatre mans... en absoluta complicitat.

La presència i el treball de Manuel Boix a Nova York no trencà cap dels seus vincles professionals i personals amb la gent de la seua terra, però sí que propicià un major coneixement a nivell internacional de la seua obra. Entre els treballs com a il·lustrador en este període, cal destacar l’acuradíssim The magic well (1989), de Maida Silverman, i The Magic Box (1990), de Barbara Brenner. També són ressenyables la seua participació en el llibre infantil Guess What I’m Doing! (1990), encomanat per la UNESCO a diversos artistes de tot el món per tal de commemorar l’any internacional de la literatura, i els dibuixos a carbonet per a La metamorfosi (1989), de Franz Kafka.

 

Però l’encàrrec novayorkès de major envergadura i compromís fou la il·lustració del Quixot, de Cervantes, en versió anglesa i abreujada de Magda Bogin. Es tracta de 47 aquarel·les de distints tamanys i amb una acurada atenció a la significació dels rostres dels personatges. Les tonalitats blavoses —de foscor— i ocres —de plenitud del dia— creen inquietants dicotomies que perfectament podrien convertir-les en quadres en elles mateixes. Malgrat que retrata un ambient al qual no ens tenia acostumats, el dibuixant es revela en les perspectives renaixentistes, en la concreció, en el detallisme...

 

 

 

 

 

En tornar de Nova York, Manuel Boix s’embarca en grans projectes pictòrics i escultòrics i espaia més les il·lustracions de texts. Tot i això, presenta Socrate (apareix el 1992), de Pierre Moessinger, per a l’editorial francesa La joie de lire, un treball ambientat en la Grècia particular de Boix. En la mateixa línea colorista és la narració breu La planta, de Fernando Lalana, inclòs en el llibre Els contes de la Nana Bunilda, també de 1992. I, un any després, apareix la il·lustració del poemari Terra en la boca, de Joan Fuster: nou esculturetes creades i foses ad hoc i fotografiades —és el període de les sèries escultòriques Els equilibristes i Otó, i del Boix cartellista que dissenya el cartells Homenatge a Joan Fuster. Sueca, i IV Mostra de Teatre Valencià a Alcoi. Posteriorment, vindran algunes col·laboracions en treballs més íntims —i no per això menys acurats— com els quinze realistes dibuixos a grafit per al llibre Diàleg arran d’aigua, d’Emili Tortosa, i, entre d’altres, les quatre aquarel ·les per a Benedicció, de Josep Palàcios.

Finalment, m’agradaria afegir una faceta més a les ja esboçades: la del Boix democratitzador de la cultura. Des del moment en què l’obra d’un artista està tan reproduïda —i pel que fa a la cartellística m’atreviria a dir que multiplicada—, ens és ben fàcil tenir un Boix a les nostres cases, en forma de llibre que il·lustra o de portada d’un C.D. o d’un llibre,... o de cartell enganxat amb xinxetes o perfectament emmarcat. Els seus quadres impresos han sabut comunicar el missatge per al qual foren encomanats i connectar amb amplíssims sectors de població. Són més de dos-cents cartells i es fa difícil destacar-ne cap, però com a mostra del que diem està bé no oblidar-nos ara del cartell que va dissenyar el 1986 per al Concurs de Piano “José Iturbi” (per entendre’ns: les dues ales del colom damunt les tecles d’un piano) i que gairebé tots els anys el tornen a imprimir l’Ajuntament i la Diputació de València amb l’única variació del número de l’edició i de l’any; o els diversos cartells d’Al Tall, encolats durant dècades als murs del nostre país i en les cambres dels nostres adolescents; o el significat València, capital de la República (1936-1986)... i els mítics cartells de senyeres, cavalls i genets que simbolitzen l’àlbum fotogràfic de la nostra transició cap a la democràcia i l’autonomia.

Espere que tingueu l’ocasió de gaudir encara més de la seua imatgeria plural i diversa però clarament identificadora, d’un estil i d’una tècnica molt pròpies i de difícil etiquetació; i desitge que aquest tast —no exhaustiu però sí representatiu— haja estat una incitació a conèixer una de les facetes plasticoliteràries de l’humanista Manuel Boix —i també dibuixant, pintor, escultor, cartellista, il·lustrador, escenògraf, dissenyador de vestuari, tipografista i editor—, sempre “al costat dels llibres” o, millor dit, immers en ells i en el món de la impremta.

 

 

 

 

 

 

[tornar a la portada de El Gest, la Mirada]

 

Si vols escriure'm pots fer-ho a: manuelboix@gmail.com